Fa uns dies parlava del cercle de quintes i l'organització de la música tonal. Seguint el mateix fil em centraré en els dos acords principals, l'I (tònica) i el V (dominant); són tan importants que per si sols poden constituir estructures força extenses. De fet moltes obres escrites per als principiants de piano, des d'estudis fins a reculls de cançons populars, estan compostes només amb aquests dos acords. Sentir-los i identificar-los pot fer pràcticament innecessària la partitura, ja que es pot intuir ràpidament sense haver de llegir-la nota per nota, o es pot fer servir de model i variar, inventant exercicis o melodies similars. Una altra pràctica interessant és buscar els acords en cançons populars o modernes; n'hi ha moltíssimes que es poden acompanyar amb només aquests dos acords, com fèiem ja amb la guitarra a l'època del kumbaià. Es pot fer servir la roda per practicar per quintes o terceres.
Un tipus de cançons bastides generalment sobre dos acords són els cànons: melodies en què els cantaires van entrant successivament. Perquè tot quadri verticalment (harmònicament) cal que l'harmonia implícita en la melodia canvïi d'una forma regular. Per exemple, el famós Frère Jacques va alternant els dos acords de tònica i dominant I-V| I- I.
Un exemple una mica més complicat, i preciós, és El gat de Haydn.
(el text original és de Goethe, Hexeneinmaleins )
Aquí la seqüència és per compassos : I|V|I... , però a mesura que van entrant les veus l'I es va enriquint:
I V I V VI V ds 6+ V
La tradició ha arribat fins al segle XX . En podem sentin un de Schönberg, el pare del dodecafonisme, on la melodia és molt més rica i l'harmonia queda totalment difusa: Wenn der Schwer... (Si la pena...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada