Aquest cop es tracta d'una sonata de Scarlatti, K27, en si m. L'obra, preciosa, conté elements interessants des d'un punt de vista harmònic: al començament hi ha una cadència andalusa, i també es poden veure i sentir moltes progressions. Serveix també com exemple de com es pot treballar l'audició a classe: analitzar d'oïda o sense tenir tota la partitura a la vista, o comentar les diferents maneres de veure una mateixa obra.
El gran Michelangeli, de molt jove; impagables les seqüències on es mostra com posa el pedal
Passejant pel youtube, un plaer viciós, he trobat també unes partitures que sonen: la pirmera és
del pianista Murray Perahia, que fa una versió molt més reposada. La partitura, en v.o. :
Una tercera versió, encara més lenta, però no per això menys atractiva: Emil Gilels. La versió de la partitura, una edició amb tota mena d'indicacions, no sempre correspon amb el que fa Gilels; tampoc correspon amb el que va escriure Scarlatti. Una mostra més de la llibertat dels intèrprets.