dijous, 31 de maig del 2012

la roda


No és la meva intenció fer una classe de teoria però m'agradaria que el que explicaré ho pogués entendre tothom que ho llegeixi, per tant demano disculpes als qui ho trobeu massa obvi; sempre podeu deixar-ho córrer, naturalment!
Sabem que el sistema tonal està integrat per dotze sons, almenys en els  instruments d'afinació fixa com és el piano.  També sabem que aques sistema funciona a partir de les distàncies que s'obtenen des de do; qualsevol persona, fins i tot si no ha estudiat música , pot dir les notes per ordre, l'escala; i si en sap una miqueta més potser sap que entre algunes d'elles hi ha més distància que entre altres; al teclat del piano es veu molt clar: quan no hi ha tecla negra enmig, la distància és més petita, les notes estan més a prop. Per mantenir aquestes distàncies a partir de qualsevol nota, posem les alteracions.
Dotze és un número que es troba en molts altres cicles: els mesos de l'any, les hores del dia, els signes del zodíac, i tots responen a un ordre determinat. En el nostre cas, els sons s'organitzen per quintes (en majúscules), ascendents en el sentit de les agulles del rellotge i descendents en el sentit contrari. Cada quinta suposa una alteració més, és a dir que com més ens allunyem de Do, sempre saltant en quintes, més alteracions tindrem. Com és lògic, quan arriba a baix de tot està el màxim lluny possible (sis # o sis b, a la distància de tritò, el diabolus in musica). Do b és igual que Si  i portaria tots els bemolls.






He comprovat amb companys i companyes de professió que molts de nosaltres vam fer aquest descobriment sols, en el pianet de joguina o la flauta de plàstic: segons amb quina nota començàvem, la cançó sonava malament, calia tapar mig forat o li faltava la "tecla negra" que potser ni existia en el nostre instrument; quan va venir la teoria ja ho havíem entès.
Entre els noms en majúscula n'hi ha ens altres en minúscula, que són els menors corresponents. El mode menor surt a partir de la nota la , és a dir que és a una tercera del major. El folklore català és ple de magnífics exemples de cançons en mode menor, com El testament de l'Amèlia, La presó de Lleida i fins i tot el nostre himne, Els segadors
Una primera utilitat de la roda de tonalitats (també anomenada cicle de quintes) és aquesta: ajudar a veure quantes alteracions (armadura) necessita cada tonalitat. I jugar a tocar una melodia començant en el to de Do (o la menor) i fent part o tota la volta. 
Però hi ha moltes més coses. Per no extendre'm massa en cito algunes:
- els tons anomenats veïns ho són realment a la roda: prenent qualsevol to major, els seus veïns són els que estan just abans i justs després (sempre en el sentit de les agulles del rellotge) i els seus corresponents menors.
- els acords tríades: des de qualsevol nota, la seva tercera i la seva quinta. Són majors si partim de major
 -les funcions tonals: també són al voltant de la nota que prenem com a centre i corresponen als tons veïns: la dominant (V) a la 5a superior, i les subdominants a la 5a inferior (IV) amb els respectius menors (VI i II).
En aquesta roda interactiva  hi ha encara més elements per jugar, entre ells els modes grecs. Jo ja paro per avui!


divendres, 25 de maig del 2012

pianistes


Es parla aquests dies del setè aniversari de youtube. Aquest mitjà s'afegeix a l'evolució imparable de l'accés a la informació de tota mena, en aquest cas visual i sonora. Si amb spotify podem accedir a múltiples versions de tota mena d'obres amb la garantia de qualitat que suposa el fet que han estat enregistrades i comercialitzades, youtube és molt més obert, hi podem trobar de tot, des de versions casolanes fins a recuperacions d'enregistraments històrics de grans figures. Buscar, escoltar, comparar i aprendre a discernir és un exercici bo i saludable per a tothom. I youtube té unes possibilitats pedagògiques que tot just comencem a aprofitar. Un bon exemple és aquest muntatge de la famosa Polonesa op.53  de Chopin, on  es poden comparar diverses maneres d'entendre la música i de fer-la. Cadascú tindrà les seves preferències, i podrà escoltar senceres les versions que més li agradin  i saltar-se les que no, més enllà d'un judici sobre el que és "correcte o incorrecte".
De passada ens podem fixar en el passatge d'octaves, molt similar al dels Funerals  de Liszt (minut 6.06), i les meravelles que es poden fer només amb els acords bàsics de tònica i dominant.

divendres, 11 de maig del 2012

història

Fa dies que aquest blog no sona, i no pot ser. Espero poder penjar audios aviat. Mentre, val la pena escoltar aquests magnífics cantants i la seva "modesta revisió la història de la música clàssica occidental dels últims quatre-cents anys". .



 



dimarts, 8 de maig del 2012

l'Oltra

Encara que sembli que me'n vaig una mica del tema, començo amb un poema:
Elefant
De la trompa grisa
canons acerats,
de les quatre potes
pilars de palau,
bèl·lica bandera
de l'orella gran,
de la pell gruixuda
galtes d'advocat,
dels ullals de vori
torres de pedant.
PERE QUART, Bestiari (1937)

“ Torres de pedant”, res a veure amb la senzillesa i tracte afable de Manuel Oltra, homenatjat fa uns dies al Petit Palau per celebrar els seus 90 anys, i que va pujar a l’escenari per agrair la nostra paciència en escoltar la seva música. El Bestiari, obra per a cor sobre coneguts textos de Pere Quart, conté totes les característiques d’aquest  compositor:  una música directa, planera però sòlida, amb harmonies atractives, amb un fi sentit de l’humor, i que  s’adapta com anell al dit als textos que il·lustra.
També és autor de moltes sardanes, un original Fantasia per a piano i cobla. Per a piano sol val la pena conèixer les Variacions característiques  sobre un tema de Petri Palou.
Curiosament (o no...)  molts  records que  tinc de Manuel Oltra depassen l’àmbit musical. El seu interès per la llengua que jo compartia i que el va portar a aconsellar-me que utilitzés el meu nom de debò, en català, sempre i no només en família, o que tot d’una es posés a recitar Espriu, o la seva explicació de la secció àurea a partir de la Venus de Boticelli. 


El més important,  però, és la seva tasca pedagògica que ha marcat gran quantitat de músics de diverses generacions. Per a nosaltres era l'Oltra, un sots-director temible, tot sigui dit, i un mestre molt respectat i admirat. 
A part d’unes classes inoblidables d’harmonia a casa seva, fou el meu professor d’aquella assignatura que es deia Formes musicals, i allà mostrava el seu entusiasme per la música, i ens esperonava sempre a  viure-la, a anar a concerts, a escoltar i analitzar el que sentíem;   tocava molt sovint el que analitzàvem (sonates i fugues) li agradava discutir amb nosaltres sobre els finals dels temes de les fugues o passatges tonalment complicats. Un estímul que encara conservo.

Per molts anys, mestre!