avorriment

Molta gent diu que la música clàssica és avorrida. evidentment no puc estar-hi d'acord, ja que n'he gaudit com amb cap altra cosa tant escoltant-ne com fent-ne.  És cert que de  vegades et porta a un estat quasi hipnòtic, similar al que pot produir la pràctica de la meditació o la ingesta d'un parell de cervesetes. O somnolència, en el sentit de tranquil·litat: una obra tan univeralment aclamada com les Variacions Goldberg va ser composta per curar l'insomni d'un noble, diuen.
Buscant al diccionari he tingut una bona sorpresa: l'origen del mot és ABHORRERE, 'prendre en horror', 'odiar'. Coromines, al seu Diccionari etimològic , una obra que demostra com pot ser d'amena l'erudició, explica que  l'accepció relacionada amb el tedi és molt posterior.
Així doncs, tedi va lligat a odi! Ara entenc per què quan m'avorreixo escoltant música (cosa que no permeto que passi si ho puc evitar) no m'adormo, més aviat al contrari, m'agafen ganes de moure'm i de fer altres coses, em sento incòmoda, engabiada en l'obligació d'escoltar  durant un temps indefinit allò que no m'interessa.
Sembla que no sóc l'única, i així podem explicar les epidèmies de refredats, atacs de tos i els conseqüents papers de caramels que acompanyen determinats concerts. Altres, més educats, miren discretament els missateges del mòbil o comencen a examinar els detalls arquitectònics de la sala i les indumentàries dels veïns i veïnes. Sense arribar a justificar l'actitud poc respectuosa dels refredats crònics i recalcitrants, estic convençuda que la rigidesa que impera en els rituals dels concerts, des del vestuari fins als protocols d'aplaudiments i reverències, i la gran distància que hi ha entre els intèrprets i el públic no ajuda a crear l'ambient de gaudir conjuntament de la música que seria desitjable. El silenci, present abans, durant i després de la música, no pot ser una imposició sinó una conseqüència; i el fet musical, una complicitat entre dues accions: tocar i escoltar.