M'agrada molt comparar la manera d'abordar una obra musical amb la manera com un actor prepara el seu personatge. Al seu llibre L'art del piano, que continua sent un referent malgrat que va ser escrit fa més de 50 anys, H. Neuhaus ens remet sovint al seu compatriota Stanislavski, creador del famós actor's Studio, i al mètode que explica en els seu llibre Un actor se prepara. Val la pena llegir Stanislavski com si fos un llibre d'interpretació musical.
Però tornem al tema: a l'hora d'emprendre l'estudi d'una peça ens fixem primer en les seves seccions:
I talment com en el llenguatge, en música (parlo sempre de música tonal) hi ha separacions entre frases, punts d’inflexió, o realment finals. És el que anomenem cadències.
Aquesta preciosa paraula que ve de l'italià té moltes accepcions al diccionari, la major part d'elles musicals. En realitat totes fan referència a entonació o ritme.
Podem dir que la cadència anomenada autèntica equival al punt i a part o bé al punt final; qualsevol persona, només fixant-s'hi una mica, pot identificar-la. I si no és així es pot entendre de manera contundent en els finals de Beethoven, per exemple l'últim minut de la famosa Cinquena que pot arribar a repetir-la vegades a bombo i platerets durant 29 compassos: dominant-tònica, o V-I.
Aquesta contundència no es dóna tan clarament enmig de les obres. També n’hi ha , i moltes, però òbviament no són tan conclusives; ni tan clares. Tampoc totes són autèntiques, i gual com tampoc tots els punts són punt i apart: hi ha les comes, els supensius, dos punts...,en música hi ha les cadències plagals, trencades, semicadències). Cal buscar-les, i entrenar-se a sentir-les, a tocar-les i a identificar-les en el paper; és el primer pas per entendre l’estructura d’una obra, de la mateixa manera que quan llegim un text atentament ho fem per paràgrafs. A l'audio n'hi ha unes quantes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada