dimecres, 12 de desembre del 2012

dotze

Avui el calendari marca repetidament el número dotze: 12/12/12. Això em recorda un cop més la importància d'aquest número, que organitza també el sistema musical tonal, com ja vaig comentar a la roda.
Anant una mica més enllà, vull aprofitar l'avinentesa per fer una mica d'inventari de les obres per a piano que s'agrupen en col·lecccions de dotze o de 24. El primer referent que ens ve al cap, com sempre, és Bach i els seus dos llibres de 24 preludis i fugues: ell fou el primer que va compondre una peça en cada to, incloent els menors, ordenats cromàticament (Do M i m, Do # M i m, etc).
Chopin fa el mateix amb els seus preludis, però ell opta per l'ordre de quintes ascendents amb els seus respectius menors (Do M, la m, Sol M, mi m, etc); en canvi en les dues col·leccions d'estudis, els dotze de l'op. 10 i els dotze de l'op.25, s'aparta d'un ordre establert i omet les tonalitats més "brillants" (Re M, Sol M, Si M, etc; d'això en parlaré un altre dia) repetint en canvi les que tenen més bemolls.
Scriabin, en els seus 24 preludis op.11, s'inspira clarament en Chopin, tant pel que fa a l'estil com a l'ordre de les tonalitats; val la pena escoltar-los tots, però aquí poso la versió del núm 11 pel seu col·lega Rachmaninoff. Scriabin també va compondre estudis, dotze, op. 8; l'indispensable youtube ens brinda un cop més l'oportunitat d'escoltar un d'aquests estudis, el 12 precisament, interpretat pel seu autor.

Debussy també va escriure 12 estudis i dues sèries de 12 preludis. Aquí, però,  la tonalitat ja trontolla,  les armadures inicials no indiquen gens el to, apereixen molt sovint escales modals, pentatòniques, de tons, i cerca de colors i sensacions substitueix les estructures. Els títols, afegits al final de cada preludi després d'uns punts suspensius, suggerexien el que la música ja ha dit. Una bona ocasió per gaudir novament del gran Richter:


Segur que hi ha moltes més col·leccions, però vull tancar per avui esmentant Shostakovitx, que torna a Bach amb els seus 24 preludis i fugues op.87 (també té 24 preludis, op.34; uns i altres ordenats com els de Chopin). Escoltar Shostakovitx i Bach i relacionar els preludis i fugues de la mateixa tonalitat deu ser  una experiència apassionant: jo ho penso fer. 

diumenge, 30 de setembre del 2012

els Bach


Aquest cap de setmana, a més de gaudir del gran Johann Sebastian, he conegut un familiar seu: Johan Chistoph, oncle. Sabia que el mestre havia tingut molts fills, que alguns també havien estat músics, però no sabia res dels seus ancestres. Resulta que al poble d'Erfurt la nissaga Bach portava molts anys exercint com a músics “estatals” ; es veu que la música en aquella època era tan important que  necessitaven professionals cada dia, a part de les obligacions litúrgiques de cada diumenge. Eren artesans, componien i interpretaven sense cap pretensió de passar a la posteritat; era una feina utilitària. L’oncle Johann (tots es deien Joan), però,  no va ser un simple artesà sinó un gran organista i notable compositor, que  malhauradament no ens ha arribat ja que ha  quedat totalment eclipstat pel geni del seu nebot. 
En el marc de la nova edició del Bach zum mitsingen, aquest cop hem tingut el plaer de descobrir aquest músic, a través de les explicacions de Michel Brun, i sobretot de la música: el motet Fürchte dich nicht (un text del que també el Bach famós en va fer un motet)

 Les sopranos estàvem amagades a l’orgue de la magnífica basílica de Sant Just i Pastor i  fèiem el prec; el cor en aquest cas era la veu de Déu i  ens contestava i ens donava ànims.  Cantàvem poc, però el diàleg que s’estableix amb el cor és emocionant .



Abans, l’esclat del Bringet  dem Herrn Ehre seines Namens, cantata 148, en el to de la joia : Re Major. Les fugues cantades són molt més clares, gràcies al text i a les diferències tímbriques de les veus. L’experiència de formar part de tot el conjunt és única, i molt enriquidora per a qualsevol músic, especialment per als pianistes.





divendres, 21 de setembre del 2012

volver


Un  tango preciós, amb els acords de sempre i alternant major i menor, com un vals de Chopin.
Encara no he tornat del tot  al blog, però sí que he tornat al Conservatori, contenta i renovada.
L'aventura de la llicència, en el sentit específic de treballar sense horaris fixos ni pautes concretes, s'ha acabat. Comença una nova etapa fortament marcada  per les experiències (totes, no només les pedagògico-musicals) viscudes durant aquest període. L'important és no parar, com la filosa de Schubert.



dimarts, 10 de juliol del 2012

més pianistes

Actualment tenim molts mitjans i moltes maneres diferents de sentir música enregistrada: a part dels tradicionals, discos, ràdio i les seves versions modernes, tenim audios i videos als quals podem accedir només posant el nom de la peça o de l'artista. Això ens permet veure i escoltar de moltes maneres, i comparar versions de grans mestres de diverses èpoques.
Aquest cop es tracta d'una sonata de Scarlatti, K27, en si m.  L'obra, preciosa, conté elements interessants des d'un punt de vista harmònic: al començament hi ha una cadència andalusa, i també es poden veure i sentir moltes progressions. Serveix també com  exemple de com es pot treballar l'audició a classe: analitzar d'oïda o sense tenir tota la partitura a la vista, o comentar les diferents maneres de veure una mateixa obra.
El gran Michelangeli, de molt jove; impagables les seqüències on es mostra com posa el pedal


Passejant pel youtube, un plaer viciós, he trobat també unes  partitures que sonen: la pirmera és 
del pianista  Murray Perahia, que fa una versió molt més reposada. La partitura, en v.o. :


Una tercera versió, encara més lenta, però no per això menys atractiva: Emil  Gilels. La versió de la partitura, una edició amb tota mena d'indicacions, no sempre correspon  amb el que fa  Gilels; tampoc correspon amb el que va escriure Scarlatti. Una mostra més de la llibertat dels intèrprets. 



diumenge, 8 de juliol del 2012

silenci

 Parlar de música és també parlar de silenci. I fer música és també alternar el so i el silenci. Per això no té res d'especial que un compositor tituli així un llibre seu. Fins aquí, tot normal.











(imitant l'autor, deixo un temps per si algú vol tancar, o pensar, o buscar, o cantar, o rondinar...)
John Cage ( 5/9/ 1912 – 12/8/1992) és un personatge molt influent en la música i l'art del segle XX, i com a tal valorat per tothom. Però no sé fins a quin punt el seu pensament i la seva música són coneguts. 
Jo confesso que acabo de descobrir aquest llibre; no és que no sapigués que Cage havia escrit llibres, però pensava que potser no hi havia res escrit, com en el seu 4'33''. O, en l'altre extrem, que seria molt feixuc i complicat.


La sorpresa ha estat trobar un llibre molt atractiu des de tots punts de vista: inclassificable com a gènere ,tot i que en principi és un recull de conferènces seves, hi conviuen, sense cap mena de problema, poesia, assaig, relat o diàlegs. Pel que fa a la temàtica, tot i que la música n'és l'eix que el vertebra, trobem filosofia, art, ciència, botànica, medicina i mil coses mes, sempre amb una bona dosi de sentit de l'humor.



Lectora apassionada però caòtica, sempre m'agrada fer experiments amb els llibres. Aquest és ideal: de fet està escrit per ser llegit d'aquesta manera aleatòria. Cage escriptor és conseqüent amb Cage músic: és un artista en qualsevol de les facetes que toca, fins i tot com a micòleg aficionat.
"He llegado a la conclusión de que podemos aprender mucho sobre música si nos dedicamos a las setas: Para este propósito me he mudado recientemente al campo. Paso gran parte de mi tiempo estudiando minuciosamente "cuadernos de campo" sobre setas. (...) Tanto para las setas como para la música, el invierno es una estación muy penosa. Solamente en cuevas y casas, por las cuestiones de temperatura, y en las salas de concierto, donde las cuestiones de taquilla y de los puestos en los consejos administrativos están bajo constante vigilancia, prosperan las formas vulgares y aceptadas" (Silencio,p.274)
Un altre aspecte sorprenent i intesessant per a mi, tot i que també en fa broma, és el seu interès pel Zen, segur que tampoc gens ortodox:
"No deseo que se culpe al Zen por lo que yo hago, aunque dudo que sin mi relación con el Zen (asistencia a conferencias de Alan Watts y D.T.Suzuki, lectura de su literartura) hubiese hecho lo que he hecho. me han dicho que Alan Watts ha puesto en duda la conexión entre mi trabajo y el Zen. Lo menciono para librar al Zen de caulquier responsabilidad por mis actos" (p.xi)
De lectura amena, doncs , però gens banal, el llibre  reflexiona sobre el fet musical des de totes les perpectives: física, artística, social, psicològica, pedagògica (naturalment, això de l'anàlisi no li interessa gens) o  històrica.

Aquest any en fa 100 del  naixement d'aquest artista, que va ser molt més que un músic. Una bona oportunitat per fer-lo conèixer més  i reviure el seu art i el seu esperit lliure i creatiu.



    
   
 O tocar la seva música!


           

dilluns, 2 de juliol del 2012

treballo


Divendres va acabar la meva llicència d’estudis. Com que ja no hi ha classes, no ho he notat gens: jo continuo treballant molt però sense horaris, que és del que es tractava.
Ara és el moment de fer balanços i deixar constància de la feina feta. En un paper, se suposa.
El meu projecte inicial ha anat diluïnt-se una mica, en part per la meva tendència a la dispersió, o, dit en positiu, per la meva curiositat per tota mena de coses noves.  A part de les lectures que  et poden portar ben lluny, la xarxa facilita molt el desenvolupament de la curiositat; i l’entusiasme de les troballes de compositors desconeguts, tractats innovadors o interpretacions històriques et pot allunyar de la cadència autèntica que estava prevista per aquell dia.  Això pel que fa només a qüestions relacionades amb la  música!
Em trobo ara en la situació de  garbellar, triar, completar,descartar i  endreçar tot el material que tinc per donar-li alguna forma. Mentre, per sort, tinc aquest blog on puc parlar de qualsevol cosa, de tot o de res.


(Aquesta és una de les moltíssimes cançons amb harmonia de dos acords: I-V)

dimecres, 27 de juny del 2012

c'est la vie

Aquests  dies he estat a Paris. Em feia il·lusió canviar els habituals finals de curs, amb exàmens, avaluacions i presses, per un viatget, ja que en tinc el permís. Ara, quan tothom comença vacances, a mi m'espera una època de feina intensa.
La llum de Paris, els seus contrastos de color i el batec imparable la fan una ciutat única, eternament atractiva.


 
Aquest cop, a més, una sorpresa: el 21 de juny, a França és festa grossa. La festa de la música té molta més tradició que no pas aquí: la va instaurar l'aleshores ministre de cultura Jack Lang l'any 1982. Això sumat a l'energia dels francesos  a l'hora  d'organitzar espectacles i de treure el màxim partit del potencial humà i cultural que tenen, dóna una jornada que sona tot el dia; esglésies, patis, parcs, rambles, voreres, avingudes, tots els coins valen. La gent s'hi aboca, el metro va tota la nit i hi ha un bitllet especial, les boulangeries no tanquen.



Els concerts del dia de la música surten anunciats a la premsa d'espectacles i en un suplement d'algun diari. A les escoles de música i conservatoris de cada barri hi ha activitats durant tot el dia
Tot això és possible perquè hi ha una quotidianitat al darrere. Activitats constants, tant espontànies com acadèmiques, i de tots estils. Sense anar més lluny, dos dies després el Luxembourg tenia aquest aspecte

dissabte, 16 de juny del 2012

cadències

Continuem parlant de dos acords: la dominant (V) suposa una tensió que tard o d'hora acaba resolent en la tònica (I) .Entremig poden passar moltes coses, però la base sempre és aquesta: sortim de la tònica, anem cap a la dominant i tornem a la tònica. Un cop més, doncs. coincidim amb les estructures literàries, (plantejament, nus, desenllaç), molt típiques de les obres teatrals
M'agrada molt comparar la manera d'abordar una obra musical amb la manera com un actor prepara el seu personatge. Al seu llibre L'art del piano, que continua sent un referent malgrat que va ser escrit fa més de 50 anys, H. Neuhaus ens remet sovint al seu compatriota  Stanislavski, creador del famós actor's Studio, i al mètode que explica en els seu llibre Un actor se prepara. Val la pena llegir Stanislavski com si fos un llibre d'interpretació musical.
Però tornem al tema: a l'hora d'emprendre l'estudi d'una peça  ens fixem primer en les seves seccions:
I talment com en el llenguatge, en música (parlo sempre de música tonal) hi ha separacions entre frases, punts d’inflexió, o realment finals. És el que anomenem cadències.
Aquesta preciosa paraula que ve de l'italià té moltes accepcions al diccionari, la major part d'elles musicals. En realitat totes fan referència a entonació o ritme.
      Podem dir que la cadència anomenada autèntica equival al punt i a part o bé al punt final; qualsevol persona, només fixant-s'hi una mica,  pot identificar-la. I si no és així es pot entendre de manera contundent en els finals de Beethoven, per exemple l'últim minut  de la famosa Cinquena que pot arribar a repetir-la vegades a bombo i platerets durant 29 compassos:  dominant-tònica, o V-I. 
Aquesta contundència no es dóna tan clarament enmig de les obres. També n’hi ha , i moltes, però òbviament no són tan conclusives; ni tan clares. Tampoc totes  són autèntiques, i gual com tampoc tots els punts són punt i apart: hi ha les comes, els supensius, dos punts...,en música  hi ha les cadències  plagals, trencades, semicadències). Cal buscar-les, i entrenar-se a sentir-les,  a tocar-les i a  identificar-les en el paper; és el primer pas per entendre l’estructura d’una obra, de la mateixa manera que quan llegim un text atentament ho fem per paràgrafs.  A l'audio n'hi ha unes quantes.


divendres, 15 de juny del 2012

dos acords



Fa uns dies parlava del cercle de quintes i l'organització de la música tonal. Seguint el mateix fil em centraré en els dos acords principals, l'I (tònica) i el V (dominant); són tan importants que per si sols poden constituir estructures força extenses. De fet moltes obres escrites per als principiants de piano, des d'estudis  fins a reculls de cançons populars,  estan compostes només amb aquests dos acords. Sentir-los i identificar-los pot fer pràcticament innecessària la partitura, ja que es pot intuir ràpidament sense haver de llegir-la nota per nota, o es pot fer servir de model i variar, inventant exercicis o melodies similars. Una altra pràctica interessant és buscar els acords en cançons populars o modernes; n'hi ha moltíssimes que es poden acompanyar amb només aquests dos acords, com fèiem ja amb la guitarra a l'època del kumbaià.  Es pot fer servir la roda per practicar per quintes o terceres.

Un tipus de cançons bastides generalment sobre dos acords són els cànons: melodies en què els cantaires van entrant successivament. Perquè tot quadri verticalment (harmònicament) cal que l'harmonia implícita en la melodia canvïi d'una forma regular. Per exemple, el famós Frère Jacques  va alternant els dos acords de tònica i dominant I-V| I- I.

Un exemple una mica més complicat, i preciós, és El gat de Haydn.

                                 Sóc la joguina de l'hereu/ que amb melosa i donça veu/saludo bo i fent meu marrameu
                                                 (el text original és de Goethe, Hexeneinmaleins )


 Aquí la seqüència és per compassos : I|V|I... , però a mesura que van entrant les veus l'I es va enriquint:


                                         I         V         I       V           VI   V       ds 6+      V


La tradició ha arribat fins al segle XX . En podem sentin un de Schönberg, el pare del dodecafonisme, on la melodia és molt més rica i  l'harmonia queda totalment difusa: Wenn der Schwer... (Si la pena...)




dimecres, 13 de juny del 2012

partitures




Els textos musicals són les partitures. Algunes, tan boniques de veure com d’escoltar. Altres, cal fer-les sonar; fins i tot n'hi ha que seria millor penjar-les a la paret. En qualsevol cas, la música no és la partitura, que només ajuda  a fer-la reviure més fàcilment.
 Els nens aprenen a parlar escoltant i fins que no tenen organitzat tot el llenguatge no comencen a escriure. Relacionar uns signes escrits amb uns sons esdevé així un procés natural. Aquest procés ha estat molt estudiat i ha canviat al llarg dels temps, però en qualsevol cas  els nens quan aprenen a llegir i escriure ja parlen i pensen, el llenguatge ja és interioritzat.
La música funciona exactament igual: primer sona, i, si de cas, després s’escriu o es llegeix. Quan un nen vol començar a tocar un intrument, posar-li un paper al davant pot ser un impediment . També hi ha moltes maneres de conduir aquest procés, sens dubte necessari però no sempre imprescindible:  hi ha molta gent que fa música sense haver escrit ni llegit mai una sola nota.
La  música es pot cantar, tocar d'oïda, improvisar,  interpretar, i  llegir,  però de cap manera podem reduir el fet d’estudiar música a llegir les partitures amb la màxima exactitud. Com en tot, val la pena trobar l'equilibri, gaudir de cada una de les possibilitats que tenim i no menystenir-ne cap.

dilluns, 4 de juny del 2012

divendres, 1 de juny del 2012

avorriment

Molta gent diu que la música clàssica és avorrida. evidentment no puc estar-hi d'acord, ja que n'he gaudit com amb cap altra cosa tant escoltant-ne com fent-ne.  És cert que de  vegades et porta a un estat quasi hipnòtic, similar al que pot produir la pràctica de la meditació o la ingesta d'un parell de cervesetes. O somnolència, en el sentit de tranquil·litat: una obra tan univeralment aclamada com les Variacions Goldberg va ser composta per curar l'insomni d'un noble, diuen.
Buscant al diccionari he tingut una bona sorpresa: l'origen del mot és ABHORRERE, 'prendre en horror', 'odiar'. Coromines, al seu Diccionari etimològic , una obra que demostra com pot ser d'amena l'erudició, explica que  l'accepció relacionada amb el tedi és molt posterior.
Així doncs, tedi va lligat a odi! Ara entenc per què quan m'avorreixo escoltant música (cosa que no permeto que passi si ho puc evitar) no m'adormo, més aviat al contrari, m'agafen ganes de moure'm i de fer altres coses, em sento incòmoda, engabiada en l'obligació d'escoltar  durant un temps indefinit allò que no m'interessa.
Sembla que no sóc l'única, i així podem explicar les epidèmies de refredats, atacs de tos i els conseqüents papers de caramels que acompanyen determinats concerts. Altres, més educats, miren discretament els missateges del mòbil o comencen a examinar els detalls arquitectònics de la sala i les indumentàries dels veïns i veïnes. Sense arribar a justificar l'actitud poc respectuosa dels refredats crònics i recalcitrants, estic convençuda que la rigidesa que impera en els rituals dels concerts, des del vestuari fins als protocols d'aplaudiments i reverències, i la gran distància que hi ha entre els intèrprets i el públic no ajuda a crear l'ambient de gaudir conjuntament de la música que seria desitjable. El silenci, present abans, durant i després de la música, no pot ser una imposició sinó una conseqüència; i el fet musical, una complicitat entre dues accions: tocar i escoltar.

dijous, 31 de maig del 2012

la roda


No és la meva intenció fer una classe de teoria però m'agradaria que el que explicaré ho pogués entendre tothom que ho llegeixi, per tant demano disculpes als qui ho trobeu massa obvi; sempre podeu deixar-ho córrer, naturalment!
Sabem que el sistema tonal està integrat per dotze sons, almenys en els  instruments d'afinació fixa com és el piano.  També sabem que aques sistema funciona a partir de les distàncies que s'obtenen des de do; qualsevol persona, fins i tot si no ha estudiat música , pot dir les notes per ordre, l'escala; i si en sap una miqueta més potser sap que entre algunes d'elles hi ha més distància que entre altres; al teclat del piano es veu molt clar: quan no hi ha tecla negra enmig, la distància és més petita, les notes estan més a prop. Per mantenir aquestes distàncies a partir de qualsevol nota, posem les alteracions.
Dotze és un número que es troba en molts altres cicles: els mesos de l'any, les hores del dia, els signes del zodíac, i tots responen a un ordre determinat. En el nostre cas, els sons s'organitzen per quintes (en majúscules), ascendents en el sentit de les agulles del rellotge i descendents en el sentit contrari. Cada quinta suposa una alteració més, és a dir que com més ens allunyem de Do, sempre saltant en quintes, més alteracions tindrem. Com és lògic, quan arriba a baix de tot està el màxim lluny possible (sis # o sis b, a la distància de tritò, el diabolus in musica). Do b és igual que Si  i portaria tots els bemolls.






He comprovat amb companys i companyes de professió que molts de nosaltres vam fer aquest descobriment sols, en el pianet de joguina o la flauta de plàstic: segons amb quina nota començàvem, la cançó sonava malament, calia tapar mig forat o li faltava la "tecla negra" que potser ni existia en el nostre instrument; quan va venir la teoria ja ho havíem entès.
Entre els noms en majúscula n'hi ha ens altres en minúscula, que són els menors corresponents. El mode menor surt a partir de la nota la , és a dir que és a una tercera del major. El folklore català és ple de magnífics exemples de cançons en mode menor, com El testament de l'Amèlia, La presó de Lleida i fins i tot el nostre himne, Els segadors
Una primera utilitat de la roda de tonalitats (també anomenada cicle de quintes) és aquesta: ajudar a veure quantes alteracions (armadura) necessita cada tonalitat. I jugar a tocar una melodia començant en el to de Do (o la menor) i fent part o tota la volta. 
Però hi ha moltes més coses. Per no extendre'm massa en cito algunes:
- els tons anomenats veïns ho són realment a la roda: prenent qualsevol to major, els seus veïns són els que estan just abans i justs després (sempre en el sentit de les agulles del rellotge) i els seus corresponents menors.
- els acords tríades: des de qualsevol nota, la seva tercera i la seva quinta. Són majors si partim de major
 -les funcions tonals: també són al voltant de la nota que prenem com a centre i corresponen als tons veïns: la dominant (V) a la 5a superior, i les subdominants a la 5a inferior (IV) amb els respectius menors (VI i II).
En aquesta roda interactiva  hi ha encara més elements per jugar, entre ells els modes grecs. Jo ja paro per avui!


divendres, 25 de maig del 2012

pianistes


Es parla aquests dies del setè aniversari de youtube. Aquest mitjà s'afegeix a l'evolució imparable de l'accés a la informació de tota mena, en aquest cas visual i sonora. Si amb spotify podem accedir a múltiples versions de tota mena d'obres amb la garantia de qualitat que suposa el fet que han estat enregistrades i comercialitzades, youtube és molt més obert, hi podem trobar de tot, des de versions casolanes fins a recuperacions d'enregistraments històrics de grans figures. Buscar, escoltar, comparar i aprendre a discernir és un exercici bo i saludable per a tothom. I youtube té unes possibilitats pedagògiques que tot just comencem a aprofitar. Un bon exemple és aquest muntatge de la famosa Polonesa op.53  de Chopin, on  es poden comparar diverses maneres d'entendre la música i de fer-la. Cadascú tindrà les seves preferències, i podrà escoltar senceres les versions que més li agradin  i saltar-se les que no, més enllà d'un judici sobre el que és "correcte o incorrecte".
De passada ens podem fixar en el passatge d'octaves, molt similar al dels Funerals  de Liszt (minut 6.06), i les meravelles que es poden fer només amb els acords bàsics de tònica i dominant.

divendres, 11 de maig del 2012

història

Fa dies que aquest blog no sona, i no pot ser. Espero poder penjar audios aviat. Mentre, val la pena escoltar aquests magnífics cantants i la seva "modesta revisió la història de la música clàssica occidental dels últims quatre-cents anys". .



 



dimarts, 8 de maig del 2012

l'Oltra

Encara que sembli que me'n vaig una mica del tema, començo amb un poema:
Elefant
De la trompa grisa
canons acerats,
de les quatre potes
pilars de palau,
bèl·lica bandera
de l'orella gran,
de la pell gruixuda
galtes d'advocat,
dels ullals de vori
torres de pedant.
PERE QUART, Bestiari (1937)

“ Torres de pedant”, res a veure amb la senzillesa i tracte afable de Manuel Oltra, homenatjat fa uns dies al Petit Palau per celebrar els seus 90 anys, i que va pujar a l’escenari per agrair la nostra paciència en escoltar la seva música. El Bestiari, obra per a cor sobre coneguts textos de Pere Quart, conté totes les característiques d’aquest  compositor:  una música directa, planera però sòlida, amb harmonies atractives, amb un fi sentit de l’humor, i que  s’adapta com anell al dit als textos que il·lustra.
També és autor de moltes sardanes, un original Fantasia per a piano i cobla. Per a piano sol val la pena conèixer les Variacions característiques  sobre un tema de Petri Palou.
Curiosament (o no...)  molts  records que  tinc de Manuel Oltra depassen l’àmbit musical. El seu interès per la llengua que jo compartia i que el va portar a aconsellar-me que utilitzés el meu nom de debò, en català, sempre i no només en família, o que tot d’una es posés a recitar Espriu, o la seva explicació de la secció àurea a partir de la Venus de Boticelli. 


El més important,  però, és la seva tasca pedagògica que ha marcat gran quantitat de músics de diverses generacions. Per a nosaltres era l'Oltra, un sots-director temible, tot sigui dit, i un mestre molt respectat i admirat. 
A part d’unes classes inoblidables d’harmonia a casa seva, fou el meu professor d’aquella assignatura que es deia Formes musicals, i allà mostrava el seu entusiasme per la música, i ens esperonava sempre a  viure-la, a anar a concerts, a escoltar i analitzar el que sentíem;   tocava molt sovint el que analitzàvem (sonates i fugues) li agradava discutir amb nosaltres sobre els finals dels temes de les fugues o passatges tonalment complicats. Un estímul que encara conservo.

Per molts anys, mestre!

dijous, 26 d’abril del 2012

Czerny

Carl Czerny (1791-1857) és ben conegut de tots els estudiants de piano, i sovint se'n parla  amb poca simpatia. 

Recordar que fou alumne de Beethoven i professor de Liszt pot ajudar a fer-se una idea de la sòlida formació que tenia i la seva dedicació a l'ensenyament. També val la pena remarcar que és l'autor més interpretat del  món; no en va és inclòs en els programes de totes les escoles de música i conservatoris
A mi tampoc no m'agradava, estudiar Czerny; tocar-lo sí, quan ja me'ls sabia i podia anar ràpid. Malgrat que les meves mestres el valoraven molt, no m'interessava gens. No va ser fins després de molts anys de fer classes que em vaig adonar del gran potencial pedagògic d'aquest autor. Els seus estudis ofereixen material per qualsevol tipus de treball mecànic i per nivells diversos, des de principiants fins a nivell superior. A banda, però, forneixen un material molt útil per entendre les estrucutres harmòniques més bàsiques, que són tractades de moltes maneres diferents en funció de l'objectiu tècnic de cada peça.
En el seu llibre sobre l'evolució de la tècnica pianística, Luca Chiantore parla de la seva obra Systematische Anleitung zum Fantasieren auf dem Pianoforte Op. 200, i la compara en importància a la de.  C. P. E. Bach.
Buscant el llibre a què fa referència, vaig trobar una obra  curiosa:  Cartes a una senyoreta (traduïdes a l'anglès) on dóna tota mena de consells a una suposada alumna. Interessant el que diu sobre les escales, després de parlar de l'aspecte mecànic (traduexio de l'anglès):
"però aquestes escales tenen altres utilitats.Hi ha poques composicions musicals en què no siguin introduïdes pel l'autor d'una forma o altra. (...) les escales diatòniques o els acords trencats en arpegis, són utilitzades innombrables vegades" (p.26). 
 És a dir, recalca que les escales són acords amb notes de pas. Més endavant, i després d'una descripció detallada dels tipus i disposicions d'acords, mostra les maneres en què els podem trobar (p.64).
Per tot això  vaig començar per analitzar Czerny, i concretament els estudis op.299, que pertanyen al programa de 1r i 2n de grau mitjà. E.n aquests estudis el mateix autor especifica els aspectes tècnics que tracta. Jo he fet una classifciació una mica més definida, afegint-hi algunes caracteristiques formals i harmòniques que poden ajudar a donar una idea global del que són aquests estudis. De l'anàlisi detallada de cada estudi n'he extret les fórmules més bàsiques, que poden servir de base per crear tota mena d'exercicis nous.  I l'objectiu de tocar-los pot enriquir-se amb altres igualment interessants  com llegir a vista, transportar, canviar les mans o canviar  l'aspecte tècnic.








dilluns, 16 d’abril del 2012

pianàlisi

Després d'aquests mesos de rodatge ha arribat el moment de publicar coses més directament relacionades amb la meva llicència d'estudis.
Pianàlisi és una paraula que m'he inventat i que és volgudament ambígua: d'una banda fa referència a la importància que crec que té l'anàlisi musical a l'hora d'ensenyar i de tocar el piano; d'altra banda inclou el sentit d'analitzar el piano en sí, el paper d'aquest instrument meravellós (però massa tendent a l'individualisme propi del segle XIX) dins la vida musical actual.  

"Tot i que naturalment gaudim fent o escoltant música d’una manera global, la comprensió ve donada pel coneixement de l’estructura, i més concretament de l’harmonia. L’harmonia, la verticalitat,  és impícita en la melodia i no se’n pot deslligar.  El piano, l’instrument polifònic per excel·lència, permet treballar l’harmonia des de la pròpia concepció de l’instrument, sentir i experimentar la música verticalment; és per això que tot estudiant de música hauria de tenir-hi un mínim contacte. L’anàlisi, doncs,  no és una assignatura sinó una eina que ha de ser present en qualsevol faceta d’aquest aprenentatge. La meva aportació se cenyeix al repertori pianístic, i molt concretament al dels primers cursos del grau professional, però podria  ser perfectament extrapolable a altres nivells i altres instruments                      
Analitzar és comprendre. Aquesta comprensió incideix de manera molt positiva en l’aprenentatge musical. Concretament:
-   millora la capacitat lectora.
-   permet la interiorització de la música, i per tant facilita la seva memorització.
-   propicia la creativitat, ja que a partir d’unes estructures conegudes poden sorgir altres idees.
A més, com a procés mental, és aplicable a moltes altres matèries de l’educació general."

Aquestes paraules són la meva declaració de principis, prèvia a l'inici de la feina. Continuo subscrivint-les, però amb matisos: des dels primers dies, en començar a llegir llibres dels teòrics,  vaig veure que la "comprensió", en el cas de la música, no pot ser només un procés mental sinó que ha d'implicar una vivència, i per tant sempre hem de partir de l'escolta. És per això que desconfio bastant de tot el que sigui només escrit i no soni. 
Pel que fa al segon punt, fa temps que em pregunto quin sentit té l'ensenyament del piano com a formació de professionals solistes. Penso sincerament que és una espècie en extinció, i que continuar en aquesta línia no tan sols afavoreix les frustracions sinó que impedeix que moltes persones puguin adquirir unes competències musicals a través de l'instrument que els permetin gaudir-ne tant sols com en grup.
Fins aquí la introducció. Els escrits que es refereixin exclusivament a aquest tema portaran l'etiqueta "Pianàlisi"(la llista és a la columna de mà dreta), i d'aquesta manera qui vulgui pot llegir-se'ls o saltar-se'ls.
En aquesta primera entrada dono la benvinguda a totes les persones que estigueu interessades en el tema i us demano la vostra participació, ja sigui aquí o en privat; compartir sempre és bo, i contrastar idees resulta molt estimulant.





diumenge, 15 d’abril del 2012

la silvieta


El diminutiu, invent de la meva filla, és només carinyós, ja que es tracta d'una artista immensa: la cantant empordanesa Sílvia Pérez Cruz, que divendres passat ens va delectar i emocionar un cop més amb la seva música. El marc, el Liceu: un escenari que, com deia el crític, continua imposant malgrat que ja fa temps que, per sort, s'ha obert a tota mena de tendències.  Els problemes tècnics amb els micros van ser solventats ràpidament, i com diu ella, el Liceu va somriure, i amb ell tot el públic :)



A part de la seva vàlua inqüestionable m' interessa l'art d'aquesta cantant pel que té de dúctil i poc convencional. Certament, una veu privilegiada l'acompanya, però l'instrument no és suficient:  hi ha sobretot una voluntat de no quedar-se en un estil concret, de provar diverses coses. Per això vam poder sentir cançons tan intimistes com Pare meu (un text preciós) contrastant amb l'energia reivindicativa de les Corrandes de l'exili, o el ritme frenètic de A gloria  que va fer trontollar el Liceu amb la participació de tot el públic. És evident que té moltes coses a dir, i les diu amb una gran capacitat de comunicació i amb el llenguatge verbal o musical que li va millor.
El risc de fer un recital basat en obres quasi totes pròpies, i algunes d'elles gens fàcils per al públic, és una mostra d'aquest tarannà; però ella mateixa ja va "amenaçar" amb coses noves. Formació sòlida, entusiasme, creativitat i sempre un treball rigorós i decidit. Un exemple vàlid per a tothom.

diumenge, 8 d’abril del 2012

la passió

Com cada any en aquesta època, he escoltat la Passió segons Sant Mateu. Aquest any en directe,  però des de casa, amb els avantatges que suposa. La versió , excel·lent i modèlica (és a dir, que està de moda) dura ben bé una hora menys que algunes altres més antigues.  
La meva passió per Bach ve de lluny: uns deu anys devia tenir quan vaig participar en la de Sant Mateu una  Setmana Santa.
Recordo que la vam cantar en català, però igualment  jo no entenia res  d'allò que dèiem de l’anyell i la innocència. Les frases eren simples, amb notes llargues i  melodies poc complicades. Els assajos eren veritables esdeveniments: llocs diferents, horaris diferents, fins i tot alguna nit… Tanmateix sembla que ens tenien ben interessats:


Un dia, però, vam anar al Palau. Amb l'orquestra, els cors de la gent gran, un director solvent i famós, els solistes. I aleshores es va produir el miracle: aquelles notes llargues s'integraven amb tot l'entramat orquestral i coral, amb paraules o sense, amb motius diversos,

 

i suposaven el pòrtic d'una obra immensa que narrava la història tan coneguda però amb musica. Bach es va instal·lar per sempre en la meva vida. I també el plaer de cantar en grup: i no necessàriament grans obres amb centenars de gent; pot ser  un  Noi de la mare al  menjador de casa...

dilluns, 2 d’abril del 2012

onze hores







 La tradicional cita del meu conservatori enguany l'he viscut ben diferent. Hi he anat de públic, sense haver de vetllar perquè les coses anessin bé o ajudar els alumnes que ho necessitessin. Val a dir que l'experiència m'ha agradat molt: retrobar companys i alumnes, escoltar, xerrar una estona i marxar. I ara em ve de gust deixar-ne constància aquí.







La iniciativa ja està molt consolidada i mai no hi ha por de quedar-se sense públic. De fet només amb els familiars de les persones que participen ja s’omplen moltes de les sales, que fins i tot queden petites .La nostra preciosa Sala vermella, encara més minvada després d’una rehabilitació  més que discutible, acostuma a quedar curta .


Personalment preferiria activitats més definides per l’interès del seu contingut:  obres poc habituals, repertoris coherents,  diversos intruments en una mateixa audició,  participació conjunta del professorat i l’alumnat, participació activa del públic, potenciació de  la música en grup, de la creativitat, i mil coses més.
 Les audicions acadèmiques  són necessàries  però no trobo que siguin adequades per l’aparador a la ciutat que signifiquen les Onze hores. Em pregunto si realment la ciutadania s’acosta al conservatori a sentir ofertes interessants o  si ens hem anat quedant en una gran celebració familiar, que no és poc.  L’altre dia parlava en aquest mateix blog de la necessitat de canviar els formats dels concerts;  doncs bé, les Onze hores podrien ser una plataforma per provar coses noves, una oportunitat d’inculcar també als nostres alumnes l’estímul de no quedar-se en  rituals estereotipats, potser vàlids però sens dubte no únics i per tant succeptibles de variar i evolucionar,