dimarts, 21 de febrer del 2012

piano Brossa

La imatge que encapçala aquest blog i que me'n va suggerir el títol és un poema visual de Joan Brossa. La personalitat arrolladora d'aquest artista polifacètic sempre m'ha resultat molt atractiva: vinculat a tota mena d'arts, inclosa la màgia, tant pots ensopegar amb una lletra o un llibre seu passejant per Barcelona com llegir un sonet seu d'allò més canònic. Melòman empedernit però sense coneixements de música,  diuen que era capaç de taral·lejar del principi al final tota la tetralogia; potser és exagerat, però el que és segur és que era un gran wagnerià; el seu Volkswagner amb el logotip de la Volkswagen n'és un testimoni.
Compromès també políticament, ha deixat mostres del seu humor negríssim, com aquest famós Convidat:

 Pensant en tot això vaig assistir ahir a la innauguració de la nova Filmoteca i vaig comprovar que han mantingut la placa a la butaca (d'un vermell excessiu) on el també cinèfil Joan Brossa s'asseia. Fantàstics, aquests fils que connecten!

dijous, 16 de febrer del 2012

colors

Avui ha estat un dia de feina intensa: lectures sobre anàlisi, escolta d'obres diverses, hores de pràctica d'improvisació i del repertori; i finalment, l'actualització del blog! Els escrits els tenia fets, però el disseny ha costat. Sort de les meves meravelloses filles, que si no encara hi seria!.Elles han seguit els inicis, en privat, i avui m'atreveixo a fer-lo públic.
M'agrada al disseny en blanc i negre, com el piano, però m'ha semblat divertit començar amb colorins. així de passada practico les virgueries que es poden fer. 
Encara hi ha molt a aprendre, però progresso adequadament, i no només amb el blog!

dilluns, 13 de febrer del 2012

laments

Tot un matí fent ritmes a contratemps, marcant el 2 i el 4, enllaçant notes guia, començant a aventurar alguna tímida improvisació, gaudint sobretot del gran potencial d’aquest meravellós món que és el jazz. A la tarda, mostres dels grans mestres:, Art Tatum, Louis Amstrong , Miles Davis i tants d’altres. Però el més impactant per mi, tot i que s’allunya un pèl del llenguatge del jazz pròpiament dit, va ser la passió i la veu d'aquesta extraordinària artista:





El destí va fer que acabés la jornada amb un lament molt allunyat en el temps però no pas en l’esperit. Monteverdi, al segle XVI, ja era capaç de descriure musicalment i magistralment tot el reguitzell de sentiments de la mítica Ariadna . Realment avança l’art? Els sentiments són sempre els mateixos. I el silenci també és música...







dijous, 9 de febrer del 2012

horaris i recursos


Avui ja he començat de debò. Però com que tot està per fer, m’he permès encara una setmana sense horaris; sé que en el meu cas i en aquest moment és la manera de treballar més: faig el que em ve de gust fins que me’n canso, i passo a una altra cosa. Llegeixo, toco, escolto, miro, camino, faig txikung i per descomptat penso.
Consient del perill de la dispersió, em deixo portar encara que sembli que m’allunyo del tema. Per sort, el llibre de l’expert em dóna la raó i em permet de no sentir-me culpable

D’altra banda, cal agafar provisions, materials i humanes. Per fer el blog, per editar música, per definir les entrevistes. M’adono que trobo el que busco amb facilitat i que la meva energia i entusiasme s’encomanen i em retornen ampliades. Moltes gràcies!

dilluns, 6 de febrer del 2012

la paciència


Conferència al CCCB. Salvador Cardús, sociòleg, que va venir al Conservatori fa un parell d’anys per parlar de música i societat.
En aquest cas va defensar la virtut (ell defensa virtuds i no valors) de la paciència. La situa entre la temperança i la fortalesa, i la defineix com a perseverança en un objectiu.
Dues idees més em van interessar. D’una banda, la poca fe en les enquestes, cosa curiosa en un sociòleg, que em va dissuadir definitivament de fer-ne cap. D’altra banda, l’èmfasi que posa en la gestió del temps, que considera el més important en l’educació dels nois i noies.
Tot i que a la sala, plena de gom a gom, l’interès va decantar-se majoritàriament cap a la qüestió de la independència de Catalunya, a mi em va anar com anell al dit per començar el meu periple de treball i em va recordar el que ja sé: qualsevol resultat s’obté a base de paciència, però amb un objectiu ben clar. Així he treballat com a pianista, com a professora, i així treballaré aquests cinc mesos. Amen.

dissabte, 4 de febrer del 2012

Brendel

La meva primera tarda de llicència la va ocupar l’Alfred Brendel, un dels meus referents com a pianista i com a persona. En el documental Man & Mask mostra un exquisit sentit de l’humor juntament amb la seva ja coneguda sensibilitat i el seu rigor professional.





 L’endemà hi vaig tornar, aquest cop en directe. Una classe magistral sobre les sonates de Beethoven, en la qual va insistir en el que ja deia al documental: la importància de l’estructura i del caràcter en la interpretació musical. Està clar el concepte d’estructura, i és el punt de partida del meu treball; no ho està tant del de caràcter, que des del meu punt de vista té elements molt més subjectius. Tanmateix és justament el que Brendel anomena caràcter el que defineix la personalitat de l’artista.

dijous, 2 de febrer del 2012

esmolar l'eina

Ha calgut treballar de valent i molt ràpid per deixar les coses endreçades: les notes, programes i informes dels alumnes, els comiats (provisionals, naturalment). El canvi de vida és important, i el primer que cal fer està clar: preparar-se, repostar energies i recursos.

Había una vez un leñador que se presentó a trabajar en una maderera. El sueldo era bueno y las condiciones de trabajo mejores aún, así que el leñador se propuso hacer un buen papel.
El primer día se presentó al capataz, que le dio un hacha y le asignó una zona del bosque.
El hombre, entusiasmado, salió al bosque a talar.
En un solo día cortó dieciocho árboles.
-Te felicito -le dijo el capataz-. Sigue así.
Animado por las palabras del capataz, el leñador se decidió a mejorar su propio trabajo al día siguiente. Así que esa noche se acostó bien temprano.
A la mañana siguiente, se levantó antes que nadie y se fue al bosque.
A pesar de todo su empeño, no consiguió cortar más de quince árboles.
«Debo estar cansado», pensó. Y decidió acostarse con la puesta de sol.
Al amanecer, se levantó decidido a batir su marca de dieciocho árboles. Sin embargo, ese día no llegó ni a la mitad.
Al día siguiente fueron siete, luego cinco, y el último día estuvo toda la tarde tratando de talar su segundo árbol.
Inquieto por lo que diría el capataz, el leñador fue a contarle lo que le estaba pasando y a jurarle y perjurarle que se estaba esforzando hasta los límites del desfallecimiento.
El capataz le preguntó: «¿Cuándo afilaste tu hacha por última vez?».
-¿Afilar? No he tenido tiempo para afilar: he estado demasiado ocupado talando árboles.

(Jorge Bucay, en v.o.)
 

dimecres, 1 de febrer del 2012

llicència per a viure


Doncs sí, malgrat la crisi i el pessimisme general, les llicències d’estudis existeixen i si es demanen fins i tot són concedides. La meva proposta de buscar maneres de millorar l’ensenyament del piano centrada en l’anàlisi musical ha estat acceptada; tinc cinc mesos que portar-la a terme. Cinc mesos de feina, però que puc organitzar de la manera que vulgui, des d’on vulgui i quan vulgui. Una situació privilegiada que no penso desaprofitar en cap sentit. I l’experiència vital i professional la vull compartir aquí amb tothom que en tingui ganes.

matí d'hivern a Barcelona