La tradicional cita del meu conservatori enguany l'he viscut ben diferent. Hi he anat de públic, sense haver de vetllar perquè les coses anessin bé o ajudar els alumnes que ho necessitessin. Val a dir que l'experiència m'ha agradat molt: retrobar companys i alumnes, escoltar, xerrar una estona i marxar. I ara em ve de gust deixar-ne constà ncia aquÃ.
La iniciativa ja està molt consolidada i mai no hi ha por de quedar-se sense públic. De fet només amb els familiars de les persones que participen ja s’omplen moltes de les sales, que fins i tot queden petites .La nostra preciosa Sala vermella, encara més minvada després d’una rehabilitació més que discutible, acostuma a quedar curta .
Personalment preferiria activitats més definides per l’interès del seu contingut: obres poc habituals, repertoris coherents, diversos intruments en una mateixa audició, participació conjunta del professorat i l’alumnat, participació activa del públic, potenciació de la música en grup, de la creativitat, i mil coses més.
Les audicions acadèmiques són necessà ries però no trobo que siguin adequades per l’aparador a la ciutat que signifiquen les Onze hores. Em pregunto si realment la ciutadania s’acosta al conservatori a sentir ofertes interessants o si ens hem anat quedant en una gran celebració familiar, que no és poc. L’altre dia parlava en aquest mateix blog de la necessitat de canviar els formats dels concerts; doncs bé, les Onze hores podrien ser una plataforma per provar coses noves, una oportunitat d’inculcar també als nostres alumnes l’estÃmul de no quedar-se en rituals estereotipats, potser và lids però sens dubte no únics i per tant succeptibles de variar i evolucionar,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada