Un dels esdeveniments anuals important per mi és el recital de Sokolov, Grigorij (transcripció normativa però horrorosa, tot sigui dit). Al seu indubtable mestratge pianístic, amb un extraordinari domini de la pulsació fisica i rítmica, s'hi afegeix una exquisida sensibilitat a l'hora de confegir els programes, sempre coherents tant des d'un punt de vista estètic com tonal; per això ,vam poder sentir els Intermezzi op.117 de Brahms, tan introspectius i reflexius, després de les rutilants Variacions sobre un tema de Händel, que va plantejar com una gran dominant que resol en els Intermezzi. El final, un diminuendo que es va fondre en el silenci, ens va deixar sense alè.
Però el silenci es va trencar de seguida: els aplaudiments el van trencar, i es va acabar la màgia. Ell va deixar l'escenari sense quasi saludar, creant un contrast ben estrany entre la música que acabava de crear i una actitud freda i distant.
Després van venir els bisos, fins a sis, i el contrast va perdurar. Un d'ells acabava suspès, com si digués "fins aviat", però no, encara se n'hi van exigir més.
Sempre que aplaudeixo en aquesta mena de circumstàncies em sento bastant estúpida. El fet de picar de mans és força primitiu, i tant es fa en un concert de música clàssica com en un partit de futbol. Dins del ritual dels concerts contrasta enormement amb la rigidesa del vestuari o la distància humana dels músics; és un acte primitiu, però ai de tu! que se t'escapi quan "no toca" com podria ser al brilant final del segon moviment de la Fantasia de Schumann, i no al final del tercer, que també ens deixa sense alè. I ja posats, per què no podem aplaudir després d'una cadència de concert clàssic, com es fa als concerts de jazz? I callar quan el que tenim ganes és més aviat d'escoltar el silenci?
Actuament, és molt fàcil sentir música de tota mena i d'altíssima qualitat sense moure's de casa; i si bé de vegades no hi ha la màgia de l'emoció col·lectiva, hi ha molta més llibertat pel que fa a la manera i actituds d'escolta. Penso que si volem que els recitals de música clàssica continuïn vius hauríem de desencorsetar-los i dotar-los de nous al·licients més d'acord amb la societat actual.
Recordo el Quim Monzó que es queixava a un article que la gent aplaudia massa, que fins ja s'aplaudia als funerals, i penso que tenia raó.
ResponEliminaBé, espero que ningú aplaudeixi als meus (cas que hi vagi algú). De totes maneres si no s'hagués inventat això de l'aplaudiment, no sé pas què faríem al final dels concerts o del teatre. Picar de peus? Picar de mans i posar-se dempeus ara indica el màxim de satisfacció, és curiós... Finalment he localitzat el teu blog, aplaudiments per ell també.