la passió

Com cada any en aquesta època, he escoltat la Passió segons Sant Mateu. Aquest any en directe,  però des de casa, amb els avantatges que suposa. La versió , excel·lent i modèlica (és a dir, que està de moda) dura ben bé una hora menys que algunes altres més antigues.  

La meva passió per Bach ve de lluny: uns deu anys devia tenir quan vaig participar en la de Sant Mateu una  Setmana Santa.

Recordo que la vam cantar en català, però igualment  jo no entenia res  d'allò que dèiem de l’anyell i la innocència. Les frases eren simples, amb notes llargues i  melodies poc complicades. Els assajos eren veritables esdeveniments: llocs diferents, horaris diferents, fins i tot alguna nit… Tanmateix sembla que ens tenien ben interessats:

 

Un dia, però, vam anar al Palau. Amb l'orquestra, els cors de la gent gran, un director solvent i famós, els solistes. I aleshores es va produir el miracle: aquelles notes llargues s'integraven amb tot l'entramat orquestral i coral, amb paraules o sense, amb motius diversos,

 

i suposaven el pòrtic d'una obra immensa que narrava la història tan coneguda però amb musica. Bach es va instal·lar per sempre en la meva vida. I també el plaer de cantar en grup: i no necessàriament grans obres amb centenars de gent; pot ser  un  Noi de la mare al  menjador de casa...