dotze

Avui el calendari marca repetidament el número dotze: 12/12/12. Això em recorda un cop més la importància d'aquest número, que organitza també el sistema musical tonal, com ja vaig comentar a la roda.
Anant una mica més enllà, vull aprofitar l'avinentesa per fer una mica d'inventari de les obres per a piano que s'agrupen en col·lecccions de dotze o de 24. El primer referent que ens ve al cap, com sempre, és Bach i els seus dos llibres de 24 preludis i fugues: ell fou el primer que va compondre una peça en cada to, incloent els menors, ordenats cromàticament (Do M i m, Do # M i m, etc).
Chopin fa el mateix amb els seus preludis, però ell opta per l'ordre de quintes ascendents amb els seus respectius menors (Do M, la m, Sol M, mi m, etc); en canvi en les dues col·leccions d'estudis, els dotze de l'op. 10 i els dotze de l'op.25, s'aparta d'un ordre establert i omet les tonalitats més "brillants" (Re M, Sol M, Si M, etc; d'això en parlaré un altre dia) repetint en canvi les que tenen més bemolls.
Scriabin, en els seus 24 preludis op.11, s'inspira clarament en Chopin, tant pel que fa a l'estil com a l'ordre de les tonalitats; val la pena escoltar-los tots, però aquí poso la versió del núm 11 pel seu col·lega Rachmaninoff. Scriabin també va compondre estudis, dotze, op. 8; l'indispensable youtube ens brinda un cop més l'oportunitat d'escoltar un d'aquests estudis, el 12 precisament, interpretat pel seu autor.

Debussy també va escriure 12 estudis i dues sèries de 12 preludis. Aquí, però,  la tonalitat ja trontolla,  les armadures inicials no indiquen gens el to, apereixen molt sovint escales modals, pentatòniques, de tons, i cerca de colors i sensacions substitueix les estructures. Els títols, afegits al final de cada preludi després d'uns punts suspensius, suggerexien el que la música ja ha dit. Una bona ocasió per gaudir novament del gran Richter:

Segur que hi ha moltes més col·leccions, però vull tancar per avui esmentant Shostakovitx, que torna a Bach amb els seus 24 preludis i fugues op.87 (també té 24 preludis, op.34; uns i altres ordenats com els de Chopin). Escoltar Shostakovitx i Bach i relacionar els preludis i fugues de la mateixa tonalitat deu ser  una experiència apassionant: jo ho penso fer. 

els Bach

Aquest cap de setmana, a més de gaudir del gran Johann Sebastian, he conegut un familiar seu: Johan Chistoph, oncle. Sabia que el mestre havia tingut molts fills, que alguns també havien estat músics, però no sabia res dels seus ancestres. Resulta que al poble d'Erfurt la nissaga Bach portava molts anys exercint com a músics “estatals” ; es veu que la música en aquella època era tan important que  necessitaven professionals cada dia, a part de les obligacions litúrgiques de cada diumenge. Eren artesans, componien i interpretaven sense cap pretensió de passar a la posteritat; era una feina utilitària. L’oncle Johann (tots es deien Joan), però,  no va ser un simple artesà sinó un gran organista i notable compositor, que  malhauradament no ens ha arribat ja que ha  quedat totalment eclipstat pel geni del seu nebot. 

En el marc de la nova edició del Bach zum mitsingen, aquest cop hem tingut el plaer de descobrir aquest músic, a través de les explicacions de Michel Brun, i sobretot de la música: el motet Fürchte dich nicht (un text del que també el Bach famós en va fer un motet)

 Les sopranos estàvem amagades a l’orgue de la magnífica basílica de Sant Just i Pastor i  fèiem el prec; el cor en aquest cas era la veu de Déu i  ens contestava i ens donava ànims.  Cantàvem poc, però el diàleg que s’estableix amb el cor és emocionant .

Abans, l’esclat del Bringet  dem Herrn Ehre seines Namens, cantata 148, en el to de la joia : Re Major. Les fugues cantades són molt més clares, gràcies al text i a les diferències tímbriques de les veus. L’experiència de formar part de tot el conjunt és única, i molt enriquidora per a qualsevol músic, especialment per als pianistes.

volver

Un  tango preciós, amb els acords de sempre i alternant major i menor, com un vals de Chopin.
Encara no he tornat del tot  al blog, però sí que he tornat al Conservatori, contenta i renovada.
L'aventura de la llicència, en el sentit específic de treballar sense horaris fixos ni pautes concretes, s'ha acabat. Comença una nova etapa fortament marcada  per les experiències (totes, no només les pedagògico-musicals) viscudes durant aquest període. L'important és no parar, com la filosa de Schubert.

més pianistes

Actualment tenim molts mitjans i moltes maneres diferents de sentir música enregistrada: a part dels tradicionals, discos, ràdio i les seves versions modernes, tenim audios i videos als quals podem accedir només posant el nom de la peça o de l'artista. Això ens permet veure i escoltar de moltes maneres, i comparar versions de grans mestres de diverses èpoques.
Aquest cop es tracta d'una sonata de Scarlatti, K27, en si m.  L'obra, preciosa, conté elements interessants des d'un punt de vista harmònic: al començament hi ha una cadència andalusa, i també es poden veure i sentir moltes progressions. Serveix també com  exemple de com es pot treballar l'audició a classe: analitzar d'oïda o sense tenir tota la partitura a la vista, o comentar les diferents maneres de veure una mateixa obra.
El gran Michelangeli, de molt jove; impagables les seqüències on es mostra com posa el pedal

Passejant pel youtube, un plaer viciós, he trobat també unes  partitures que sonen: la pirmera és 

del pianista  Murray Perahia, que fa una versió molt més reposada. La partitura, en v.o. :

Una tercera versió, encara més lenta, però no per això menys atractiva: Emil  Gilels. La versió de la partitura, una edició amb tota mena d'indicacions, no sempre correspon  amb el que fa  Gilels; tampoc correspon amb el que va escriure Scarlatti. Una mostra més de la llibertat dels intèrprets. 

silenci

 Parlar de música és també parlar de silenci. I fer música és també alternar el so i el silenci. Per això no té res d'especial que un compositor tituli així un llibre seu. Fins aquí, tot normal.











(imitant l'autor, deixo un temps per si algú vol tancar, o pensar, o buscar, o cantar, o rondinar...)
John Cage ( 5/9/ 1912 – 12/8/1992) és un personatge molt influent en la música i l'art del segle XX, i com a tal valorat per tothom. Però no sé fins a quin punt el seu pensament i la seva música són coneguts. 
Jo confesso que acabo de descobrir aquest llibre; no és que no sapigués que Cage havia escrit llibres, però pensava que potser no hi havia res escrit, com en el seu 4'33''. O, en l'altre extrem, que seria molt feixuc i complicat.

La sorpresa ha estat trobar un llibre molt atractiu des de tots punts de vista: inclassificable com a gènere ,tot i que en principi és un recull de conferènces seves, hi conviuen, sense cap mena de problema, poesia, assaig, relat o diàlegs. Pel que fa a la temàtica, tot i que la música n'és l'eix que el vertebra, trobem filosofia, art, ciència, botànica, medicina i mil coses mes, sempre amb una bona dosi de sentit de l'humor.

Lectora apassionada però caòtica, sempre m'agrada fer experiments amb els llibres. Aquest és ideal: de fet està escrit per ser llegit d'aquesta manera aleatòria. Cage escriptor és conseqüent amb Cage músic: és un artista en qualsevol de les facetes que toca, fins i tot com a micòleg aficionat.

"He llegado a la conclusión de que podemos aprender mucho sobre música si nos dedicamos a las setas: Para este propósito me he mudado recientemente al campo. Paso gran parte de mi tiempo estudiando minuciosamente "cuadernos de campo" sobre setas. (...) Tanto para las setas como para la música, el invierno es una estación muy penosa. Solamente en cuevas y casas, por las cuestiones de temperatura, y en las salas de concierto, donde las cuestiones de taquilla y de los puestos en los consejos administrativos están bajo constante vigilancia, prosperan las formas vulgares y aceptadas" (Silencio,p.274)

Un altre aspecte sorprenent i intesessant per a mi, tot i que també en fa broma, és el seu interès pel Zen, segur que tampoc gens ortodox:

"No deseo que se culpe al Zen por lo que yo hago, aunque dudo que sin mi relación con el Zen (asistencia a conferencias de Alan Watts y D.T.Suzuki, lectura de su literartura) hubiese hecho lo que he hecho. me han dicho que Alan Watts ha puesto en duda la conexión entre mi trabajo y el Zen. Lo menciono para librar al Zen de caulquier responsabilidad por mis actos" (p.xi)

De lectura amena, doncs , però gens banal, el llibre  reflexiona sobre el fet musical des de totes les perpectives: física, artística, social, psicològica, pedagògica (naturalment, això de l'anàlisi no li interessa gens) o  històrica.

Aquest any en fa 100 del  naixement d'aquest artista, que va ser molt més que un músic. Una bona oportunitat per fer-lo conèixer més  i reviure el seu art i el seu esperit lliure i creatiu.

    

   
 O tocar la seva música!

           

treballo

Divendres va acabar la meva llicència d’estudis. Com que ja no hi ha classes, no ho he notat gens: jo continuo treballant molt però sense horaris, que és del que es tractava.

Ara és el moment de fer balanços i deixar constància de la feina feta. En un paper, se suposa.

El meu projecte inicial ha anat diluïnt-se una mica, en part per la meva tendència a la dispersió, o, dit en positiu, per la meva curiositat per tota mena de coses noves.  A part de les lectures que  et poden portar ben lluny, la xarxa facilita molt el desenvolupament de la curiositat; i l’entusiasme de les troballes de compositors desconeguts, tractats innovadors o interpretacions històriques et pot allunyar de la cadència autèntica que estava prevista per aquell dia.  Això pel que fa només a qüestions relacionades amb la  música!

Em trobo ara en la situació de  garbellar, triar, completar,descartar i  endreçar tot el material que tinc per donar-li alguna forma. Mentre, per sort, tinc aquest blog on puc parlar de qualsevol cosa, de tot o de res.

(Aquesta és una de les moltíssimes cançons amb harmonia de dos acords: I-V)

c'est la vie

Aquests  dies he estat a Paris. Em feia il·lusió canviar els habituals finals de curs, amb exàmens, avaluacions i presses, per un viatget, ja que en tinc el permís. Ara, quan tothom comença vacances, a mi m'espera una època de feina intensa.
La llum de Paris, els seus contrastos de color i el batec imparable la fan una ciutat única, eternament atractiva.

 
Aquest cop, a més, una sorpresa: el 21 de juny, a França és festa grossa. La festa de la música té molta més tradició que no pas aquí: la va instaurar l'aleshores ministre de cultura Jack Lang l'any 1982. Això sumat a l'energia dels francesos  a l'hora  d'organitzar espectacles i de treure el màxim partit del potencial humà i cultural que tenen, dóna una jornada que sona tot el dia; esglésies, patis, parcs, rambles, voreres, avingudes, tots els coins valen. La gent s'hi aboca, el metro va tota la nit i hi ha un bitllet especial, les boulangeries no tanquen.

Els concerts del dia de la música surten anunciats a la premsa d'espectacles i en un suplement d'algun diari. A les escoles de música i conservatoris de cada barri hi ha activitats durant tot el dia
Tot això és possible perquè hi ha una quotidianitat al darrere. Activitats constants, tant espontànies com acadèmiques, i de tots estils. Sense anar més lluny, dos dies després el Luxembourg tenia aquest aspecte