escoltar i aplaudir

Un dels esdeveniments anuals important per mi és el recital de Sokolov, Grigorij (transcripció normativa però horrorosa, tot sigui dit). Al seu indubtable mestratge pianístic, amb un extraordinari domini de la pulsació fisica i rítmica, s'hi afegeix una exquisida sensibilitat a l'hora de confegir els programes, sempre coherents tant des d'un punt de vista estètic com tonal; per això ,vam poder sentir els Intermezzi op.117 de Brahms, tan introspectius i reflexius, després de les rutilants Variacions sobre un tema de Händel, que va plantejar com una gran dominant que resol en els Intermezzi. El final, un diminuendo que es va fondre en el silenci, ens va deixar sense alè.
Però el silenci es va trencar de seguida: els aplaudiments el van trencar, i es va acabar la màgia. Ell  va deixar l'escenari sense quasi saludar, creant un contrast ben estrany entre la música que acabava de crear i una actitud freda i distant.
Després van venir els bisos,  fins a sis, i el contrast va perdurar. Un d'ells acabava suspès, com si digués "fins aviat", però no, encara se n'hi van exigir més.
Sempre que aplaudeixo en aquesta mena de circumstàncies em sento bastant estúpida. El fet de picar de mans és força primitiu, i tant es fa en un concert de música clàssica com en un partit de futbol. Dins del ritual dels concerts contrasta enormement amb la rigidesa del vestuari o la distància humana dels músics; és un acte primitiu, però ai de tu! que se t'escapi quan "no toca" com podria ser al brilant final del segon moviment de la Fantasia de Schumann, i no al final del tercer, que també ens deixa sense alè. I ja posats, per què no podem aplaudir després d'una cadència de concert clàssic, com es fa als concerts de jazz? I callar quan el que tenim ganes és més aviat d'escoltar el silenci?
Actuament,  és molt fàcil sentir música de tota mena i d'altíssima qualitat sense moure's de casa; i si bé de vegades no hi ha la màgia de l'emoció col·lectiva, hi ha molta més llibertat pel que fa a la manera i actituds d'escolta. Penso que si volem que els recitals de música clàssica continuïn vius hauríem de desencorsetar-los i dotar-los de nous al·licients més d'acord amb la societat actual.

música callada

A l'escenari, moltes dualitats: dos pianos de cua, el Chassaigne de Mompou i l'Steinway de rigor; dos personatges vestits de blanc, un home que toca els pianos i una dona que recita; dues arts que s'entrellacen, la música i la poesia. Concert? Recital poètic? Les dues coses, i cap de les dues en el sentit estricte. Com deia fa  poc per la ràdio el mateix protagonista, el gran Josep Colom, les paraules insertades en la música poden distreure. Però també poden subratllar la música i donar-li més força.
L'obra de Mompou és la més introvertida de les que va escriure, i ni ell mateix creia gaire en que fos apta per ser interpretada en públic, i menys sencera. La influència de la poesia de San Juan de la Cruz òbviament no es limita a la cita textual que dóna nom a l'obra: "la música callada, la soledad sonora"; els poemes que vam sentir són també música i s'hi adapten d'una manera gens forçada.

                                                    A las aves ligeras,
                                                    leones, ciervos, gamos saltadores,
                                                    montes, valles, riberas,
                                                    aguas, aires, ardores
                                                    y miedos de las noches veladores:  

El joc escènic sí que per mi va resultar superflu, ja que tant la música com la poesia són prou explícites no necessiten coreografies. De tota manera, benvingudes siguin les idees noves i entusiastes si poden contribuir almenys a difondre obres tan fantàstiques.

leite mich...

Es veu que l'home  (Bach) deia que cantar és com resar dos cops. Les seves cantates estan escrites pensant en la litúrgia i és així com s'interpreten en els mitsingen (que vol dir compartir el cantar). L'església evangelista de parla alemanya és el marc natural per a aquesta iniciativa. La primera, l'abril de l'any passat, a la qual vaig tenir el gran privilegi de participar, es va fer allà, i aquest any hem repetit amb la cantata 150, la primera que Bach va escriure, als vint-i-pocs anys, diuen.
La meva actual fal·lera analítica no m'impedeix en absolut gaudir de la música, al contrari. És per això que crec en l'anàlisi com a eina pedagògica, clar!
La cantata, que encara sona millor després de degustar els deliciosos pastissos de la  Carola i la Judit, ofereix tota mena de recursos expressius sempre lligats al text però musicalment interessants per ells mateixos: per citar-ne algun, el tema cromàtic del lament al principi o la direcció ascendent i constant cap a la veritat del  Leite mich (guia'm)

La xacona final presenta un ostinato que va pujant per terceres fins a assolir el punt culminant;

allà l'orquestra queda sola i el cor torna a entrar amb tota la força en el to inicial (si menor, com la missa...) fins a arribar a un final  que no per casualitat subratlla la paraula streiten (lluitar):

Lluita serena, equilibrada, barroca, però lluita tanmateix!
El plaer d'escoltar-ho només és comparable al de cantar-ho.