dimarts, 10 de juliol del 2012

més pianistes

Actualment tenim molts mitjans i moltes maneres diferents de sentir música enregistrada: a part dels tradicionals, discos, ràdio i les seves versions modernes, tenim audios i videos als quals podem accedir només posant el nom de la peça o de l'artista. Això ens permet veure i escoltar de moltes maneres, i comparar versions de grans mestres de diverses èpoques.
Aquest cop es tracta d'una sonata de Scarlatti, K27, en si m.  L'obra, preciosa, conté elements interessants des d'un punt de vista harmònic: al començament hi ha una cadència andalusa, i també es poden veure i sentir moltes progressions. Serveix també com  exemple de com es pot treballar l'audició a classe: analitzar d'oïda o sense tenir tota la partitura a la vista, o comentar les diferents maneres de veure una mateixa obra.
El gran Michelangeli, de molt jove; impagables les seqüències on es mostra com posa el pedal


Passejant pel youtube, un plaer viciós, he trobat també unes  partitures que sonen: la pirmera és 
del pianista  Murray Perahia, que fa una versió molt més reposada. La partitura, en v.o. :


Una tercera versió, encara més lenta, però no per això menys atractiva: Emil  Gilels. La versió de la partitura, una edició amb tota mena d'indicacions, no sempre correspon  amb el que fa  Gilels; tampoc correspon amb el que va escriure Scarlatti. Una mostra més de la llibertat dels intèrprets. 



diumenge, 8 de juliol del 2012

silenci

 Parlar de música és també parlar de silenci. I fer música és també alternar el so i el silenci. Per això no té res d'especial que un compositor tituli així un llibre seu. Fins aquí, tot normal.











(imitant l'autor, deixo un temps per si algú vol tancar, o pensar, o buscar, o cantar, o rondinar...)
John Cage ( 5/9/ 1912 – 12/8/1992) és un personatge molt influent en la música i l'art del segle XX, i com a tal valorat per tothom. Però no sé fins a quin punt el seu pensament i la seva música són coneguts. 
Jo confesso que acabo de descobrir aquest llibre; no és que no sapigués que Cage havia escrit llibres, però pensava que potser no hi havia res escrit, com en el seu 4'33''. O, en l'altre extrem, que seria molt feixuc i complicat.


La sorpresa ha estat trobar un llibre molt atractiu des de tots punts de vista: inclassificable com a gènere ,tot i que en principi és un recull de conferènces seves, hi conviuen, sense cap mena de problema, poesia, assaig, relat o diàlegs. Pel que fa a la temàtica, tot i que la música n'és l'eix que el vertebra, trobem filosofia, art, ciència, botànica, medicina i mil coses mes, sempre amb una bona dosi de sentit de l'humor.



Lectora apassionada però caòtica, sempre m'agrada fer experiments amb els llibres. Aquest és ideal: de fet està escrit per ser llegit d'aquesta manera aleatòria. Cage escriptor és conseqüent amb Cage músic: és un artista en qualsevol de les facetes que toca, fins i tot com a micòleg aficionat.
"He llegado a la conclusión de que podemos aprender mucho sobre música si nos dedicamos a las setas: Para este propósito me he mudado recientemente al campo. Paso gran parte de mi tiempo estudiando minuciosamente "cuadernos de campo" sobre setas. (...) Tanto para las setas como para la música, el invierno es una estación muy penosa. Solamente en cuevas y casas, por las cuestiones de temperatura, y en las salas de concierto, donde las cuestiones de taquilla y de los puestos en los consejos administrativos están bajo constante vigilancia, prosperan las formas vulgares y aceptadas" (Silencio,p.274)
Un altre aspecte sorprenent i intesessant per a mi, tot i que també en fa broma, és el seu interès pel Zen, segur que tampoc gens ortodox:
"No deseo que se culpe al Zen por lo que yo hago, aunque dudo que sin mi relación con el Zen (asistencia a conferencias de Alan Watts y D.T.Suzuki, lectura de su literartura) hubiese hecho lo que he hecho. me han dicho que Alan Watts ha puesto en duda la conexión entre mi trabajo y el Zen. Lo menciono para librar al Zen de caulquier responsabilidad por mis actos" (p.xi)
De lectura amena, doncs , però gens banal, el llibre  reflexiona sobre el fet musical des de totes les perpectives: física, artística, social, psicològica, pedagògica (naturalment, això de l'anàlisi no li interessa gens) o  històrica.

Aquest any en fa 100 del  naixement d'aquest artista, que va ser molt més que un músic. Una bona oportunitat per fer-lo conèixer més  i reviure el seu art i el seu esperit lliure i creatiu.



    
   
 O tocar la seva música!


           

dilluns, 2 de juliol del 2012

treballo


Divendres va acabar la meva llicència d’estudis. Com que ja no hi ha classes, no ho he notat gens: jo continuo treballant molt però sense horaris, que és del que es tractava.
Ara és el moment de fer balanços i deixar constància de la feina feta. En un paper, se suposa.
El meu projecte inicial ha anat diluïnt-se una mica, en part per la meva tendència a la dispersió, o, dit en positiu, per la meva curiositat per tota mena de coses noves.  A part de les lectures que  et poden portar ben lluny, la xarxa facilita molt el desenvolupament de la curiositat; i l’entusiasme de les troballes de compositors desconeguts, tractats innovadors o interpretacions històriques et pot allunyar de la cadència autèntica que estava prevista per aquell dia.  Això pel que fa només a qüestions relacionades amb la  música!
Em trobo ara en la situació de  garbellar, triar, completar,descartar i  endreçar tot el material que tinc per donar-li alguna forma. Mentre, per sort, tinc aquest blog on puc parlar de qualsevol cosa, de tot o de res.


(Aquesta és una de les moltíssimes cançons amb harmonia de dos acords: I-V)