Czerny

Carl Czerny (1791-1857) és ben conegut de tots els estudiants de piano, i sovint se'n parla  amb poca simpatia. 

Recordar que fou alumne de Beethoven i professor de Liszt pot ajudar a fer-se una idea de la sòlida formació que tenia i la seva dedicació a l'ensenyament. També val la pena remarcar que és l'autor més interpretat del  món; no en va és inclòs en els programes de totes les escoles de música i conservatoris

A mi tampoc no m'agradava, estudiar Czerny; tocar-lo sí, quan ja me'ls sabia i podia anar ràpid. Malgrat que les meves mestres el valoraven molt, no m'interessava gens. No va ser fins després de molts anys de fer classes que em vaig adonar del gran potencial pedagògic d'aquest autor. Els seus estudis ofereixen material per qualsevol tipus de treball mecànic i per nivells diversos, des de principiants fins a nivell superior. A banda, però, forneixen un material molt útil per entendre les estrucutres harmòniques més bàsiques, que són tractades de moltes maneres diferents en funció de l'objectiu tècnic de cada peça.

En el seu llibre sobre l'evolució de la tècnica pianística, Luca Chiantore parla de la seva obra Systematische Anleitung zum Fantasieren auf dem Pianoforte Op. 200, i la compara en importància a la de.  C. P. E. Bach.

Buscant el llibre a què fa referència, vaig trobar una obra  curiosa:  Cartes a una senyoreta (traduïdes a l'anglès) on dóna tota mena de consells a una suposada alumna. Interessant el que diu sobre les escales, després de parlar de l'aspecte mecànic (traduexio de l'anglès):

"però aquestes escales tenen altres utilitats.Hi ha poques composicions musicals en què no siguin introduïdes pel l'autor d'una forma o altra. (...) les escales diatòniques o els acords trencats en arpegis, són utilitzades innombrables vegades" (p.26). 

 És a dir, recalca que les escales són acords amb notes de pas. Més endavant, i després d'una descripció detallada dels tipus i disposicions d'acords, mostra les maneres en què els podem trobar (p.64).

Per tot això  vaig començar per analitzar Czerny, i concretament els estudis op.299, que pertanyen al programa de 1r i 2n de grau mitjà. E.n aquests estudis el mateix autor especifica els aspectes tècnics que tracta. Jo he fet una classifciació una mica més definida, afegint-hi algunes caracteristiques formals i harmòniques que poden ajudar a donar una idea global del que són aquests estudis. De l'anàlisi detallada de cada estudi n'he extret les fórmules més bàsiques, que poden servir de base per crear tota mena d'exercicis nous.  I l'objectiu de tocar-los pot enriquir-se amb altres igualment interessants  com llegir a vista, transportar, canviar les mans o canviar  l'aspecte tècnic.

pianàlisi

Després d'aquests mesos de rodatge ha arribat el moment de publicar coses més directament relacionades amb la meva llicència d'estudis.

Pianàlisi és una paraula que m'he inventat i que és volgudament ambígua: d'una banda fa referència a la importància que crec que té l'anàlisi musical a l'hora d'ensenyar i de tocar el piano; d'altra banda inclou el sentit d'analitzar el piano en sí, el paper d'aquest instrument meravellós (però massa tendent a l'individualisme propi del segle XIX) dins la vida musical actual.  

"Tot i que naturalment gaudim fent o escoltant música d’una manera global, la comprensió ve donada pel coneixement de l’estructura, i més concretament de l’harmonia. L’harmonia, la verticalitat,  és impícita en la melodia i no se’n pot deslligar.  El piano, l’instrument polifònic per excel·lència, permet treballar l’harmonia des de la pròpia concepció de l’instrument, sentir i experimentar la música verticalment; és per això que tot estudiant de música hauria de tenir-hi un mínim contacte. L’anàlisi, doncs,  no és una assignatura sinó una eina que ha de ser present en qualsevol faceta d’aquest aprenentatge. La meva aportació se cenyeix al repertori pianístic, i molt concretament al dels primers cursos del grau professional, però podria  ser perfectament extrapolable a altres nivells i altres instruments                      
Analitzar és comprendre. Aquesta comprensió incideix de manera molt positiva en l’aprenentatge musical. Concretament:
-   millora la capacitat lectora.
-   permet la interiorització de la música, i per tant facilita la seva memorització.
-   propicia la creativitat, ja que a partir d’unes estructures conegudes poden sorgir altres idees.
A més, com a procés mental, és aplicable a moltes altres matèries de l’educació general."

Aquestes paraules són la meva declaració de principis, prèvia a l'inici de la feina. Continuo subscrivint-les, però amb matisos: des dels primers dies, en començar a llegir llibres dels teòrics,  vaig veure que la "comprensió", en el cas de la música, no pot ser només un procés mental sinó que ha d'implicar una vivència, i per tant sempre hem de partir de l'escolta. És per això que desconfio bastant de tot el que sigui només escrit i no soni. 

Pel que fa al segon punt, fa temps que em pregunto quin sentit té l'ensenyament del piano com a formació de professionals solistes. Penso sincerament que és una espècie en extinció, i que continuar en aquesta línia no tan sols afavoreix les frustracions sinó que impedeix que moltes persones puguin adquirir unes competències musicals a través de l'instrument que els permetin gaudir-ne tant sols com en grup.

Fins aquí la introducció. Els escrits que es refereixin exclusivament a aquest tema portaran l'etiqueta "Pianàlisi"(la llista és a la columna de mà dreta), i d'aquesta manera qui vulgui pot llegir-se'ls o saltar-se'ls.
En aquesta primera entrada dono la benvinguda a totes les persones que estigueu interessades en el tema i us demano la vostra participació, ja sigui aquí o en privat; compartir sempre és bo, i contrastar idees resulta molt estimulant.

---

la silvieta

El diminutiu, invent de la meva filla, és només carinyós, ja que es tracta d'una artista immensa: la cantant empordanesa Sílvia Pérez Cruz, que divendres passat ens va delectar i emocionar un cop més amb la seva música. El marc, el Liceu: un escenari que, com deia el crític, continua imposant malgrat que ja fa temps que, per sort, s'ha obert a tota mena de tendències.  Els problemes tècnics amb els micros van ser solventats ràpidament, i com diu ella, el Liceu va somriure, i amb ell tot el públic :)

A part de la seva vàlua inqüestionable m' interessa l'art d'aquesta cantant pel que té de dúctil i poc convencional. Certament, una veu privilegiada l'acompanya, però l'instrument no és suficient:  hi ha sobretot una voluntat de no quedar-se en un estil concret, de provar diverses coses. Per això vam poder sentir cançons tan intimistes com Pare meu (un text preciós) contrastant amb l'energia reivindicativa de les Corrandes de l'exili, o el ritme frenètic de A gloria  que va fer trontollar el Liceu amb la participació de tot el públic. És evident que té moltes coses a dir, i les diu amb una gran capacitat de comunicació i amb el llenguatge verbal o musical que li va millor.

El risc de fer un recital basat en obres quasi totes pròpies, i algunes d'elles gens fàcils per al públic, és una mostra d'aquest tarannà; però ella mateixa ja va "amenaçar" amb coses noves. Formació sòlida, entusiasme, creativitat i sempre un treball rigorós i decidit. Un exemple vàlid per a tothom.

la passió

Com cada any en aquesta època, he escoltat la Passió segons Sant Mateu. Aquest any en directe,  però des de casa, amb els avantatges que suposa. La versió , excel·lent i modèlica (és a dir, que està de moda) dura ben bé una hora menys que algunes altres més antigues.  

La meva passió per Bach ve de lluny: uns deu anys devia tenir quan vaig participar en la de Sant Mateu una  Setmana Santa.

Recordo que la vam cantar en català, però igualment  jo no entenia res  d'allò que dèiem de l’anyell i la innocència. Les frases eren simples, amb notes llargues i  melodies poc complicades. Els assajos eren veritables esdeveniments: llocs diferents, horaris diferents, fins i tot alguna nit… Tanmateix sembla que ens tenien ben interessats:

 

Un dia, però, vam anar al Palau. Amb l'orquestra, els cors de la gent gran, un director solvent i famós, els solistes. I aleshores es va produir el miracle: aquelles notes llargues s'integraven amb tot l'entramat orquestral i coral, amb paraules o sense, amb motius diversos,

 

i suposaven el pòrtic d'una obra immensa que narrava la història tan coneguda però amb musica. Bach es va instal·lar per sempre en la meva vida. I també el plaer de cantar en grup: i no necessàriament grans obres amb centenars de gent; pot ser  un  Noi de la mare al  menjador de casa...

onze hores

 La tradicional cita del meu conservatori enguany l'he viscut ben diferent. Hi he anat de públic, sense haver de vetllar perquè les coses anessin bé o ajudar els alumnes que ho necessitessin. Val a dir que l'experiència m'ha agradat molt: retrobar companys i alumnes, escoltar, xerrar una estona i marxar. I ara em ve de gust deixar-ne constància aquí.

La iniciativa ja està molt consolidada i mai no hi ha por de quedar-se sense públic. De fet només amb els familiars de les persones que participen ja s’omplen moltes de les sales, que fins i tot queden petites .La nostra preciosa Sala vermella, encara més minvada després d’una rehabilitació  més que discutible, acostuma a quedar curta .

Personalment preferiria activitats més definides per l’interès del seu contingut:  obres poc habituals, repertoris coherents,  diversos intruments en una mateixa audició,  participació conjunta del professorat i l’alumnat, participació activa del públic, potenciació de  la música en grup, de la creativitat, i mil coses més.
 Les audicions acadèmiques  són necessàries  però no trobo que siguin adequades per l’aparador a la ciutat que signifiquen les Onze hores. Em pregunto si realment la ciutadania s’acosta al conservatori a sentir ofertes interessants o  si ens hem anat quedant en una gran celebració familiar, que no és poc.  L’altre dia parlava en aquest mateix blog de la necessitat de canviar els formats dels concerts;  doncs bé, les Onze hores podrien ser una plataforma per provar coses noves, una oportunitat d’inculcar també als nostres alumnes l’estímul de no quedar-se en  rituals estereotipats, potser vàlids però sens dubte no únics i per tant succeptibles de variar i evolucionar,