dimarts, 10 de juliol del 2012

més pianistes

Actualment tenim molts mitjans i moltes maneres diferents de sentir música enregistrada: a part dels tradicionals, discos, ràdio i les seves versions modernes, tenim audios i videos als quals podem accedir només posant el nom de la peça o de l'artista. Això ens permet veure i escoltar de moltes maneres, i comparar versions de grans mestres de diverses èpoques.
Aquest cop es tracta d'una sonata de Scarlatti, K27, en si m.  L'obra, preciosa, conté elements interessants des d'un punt de vista harmònic: al començament hi ha una cadència andalusa, i també es poden veure i sentir moltes progressions. Serveix també com  exemple de com es pot treballar l'audició a classe: analitzar d'oïda o sense tenir tota la partitura a la vista, o comentar les diferents maneres de veure una mateixa obra.
El gran Michelangeli, de molt jove; impagables les seqüències on es mostra com posa el pedal


Passejant pel youtube, un plaer viciós, he trobat també unes  partitures que sonen: la pirmera és 
del pianista  Murray Perahia, que fa una versió molt més reposada. La partitura, en v.o. :


Una tercera versió, encara més lenta, però no per això menys atractiva: Emil  Gilels. La versió de la partitura, una edició amb tota mena d'indicacions, no sempre correspon  amb el que fa  Gilels; tampoc correspon amb el que va escriure Scarlatti. Una mostra més de la llibertat dels intèrprets. 



2 comentaris:

  1. Et felicito per aquesta entrada tan interessant, Albada. Em sembla que la tonalitat de la sonata és Si menor, no Si bemoll.
    Continua publicant sense esperar tant.
    Una abraçada.

    ResponElimina