Anant una mica més enllà, vull aprofitar l'avinentesa per fer una mica d'inventari de les obres per a piano que s'agrupen en col·lecccions de dotze o de 24. El primer referent que ens ve al cap, com sempre, és Bach i els seus dos llibres de 24 preludis i fugues: ell fou el primer que va compondre una peça en cada to, incloent els menors, ordenats cromàticament (Do M i m, Do # M i m, etc).
Chopin fa el mateix amb els seus preludis, però ell opta per l'ordre de quintes ascendents amb els seus respectius menors (Do M, la m, Sol M, mi m, etc); en canvi en les dues col·leccions d'estudis, els dotze de l'op. 10 i els dotze de l'op.25, s'aparta d'un ordre establert i omet les tonalitats més "brillants" (Re M, Sol M, Si M, etc; d'això en parlaré un altre dia) repetint en canvi les que tenen més bemolls.
Scriabin, en els seus 24 preludis op.11, s'inspira clarament en Chopin, tant pel que fa a l'estil com a l'ordre de les tonalitats; val la pena escoltar-los tots, però aquí poso la versió del núm 11 pel seu col·lega Rachmaninoff. Scriabin també va compondre estudis, dotze, op. 8; l'indispensable youtube ens brinda un cop més l'oportunitat d'escoltar un d'aquests estudis, el 12 precisament, interpretat pel seu autor.
Segur que hi ha moltes més col·leccions, però vull tancar per avui esmentant Shostakovitx, que torna a Bach amb els seus 24 preludis i fugues op.87 (també té 24 preludis, op.34; uns i altres ordenats com els de Chopin). Escoltar Shostakovitx i Bach i relacionar els preludis i fugues de la mateixa tonalitat deu ser una experiència apassionant: jo ho penso fer.
Graaaaan Richter !!!
ResponEliminaEls primeríssims plans de les seves mans no tenen preu.
Uns anys abans, l'any 76, tocava amb tota la llum de l'auditori encesa i de memòria, i aquí amb aquesta foscor i llegint.
Pot ser degut a alguna mala passada de la seva memòria? o simplement a un canvi en les preferències?
Físicament transmet una certa incomoditat mig nerviosa, que la seva tècnica desmenteix amb autoritat. No us sembla un artista molt misteriós?
Si tocar el piano malament ja és divertit, poder fer això ha de ser...
jarrett
Vaig tenir la sort de sentir el gran Richter a l’auditori del Conservatori: només volia alumnes, i va amenaçar amb no tocar si veia algun profe (òbviament ens hi vam arriscar, a l’última fila i de puntetes…) a les fosques, amb la partitura, és de les vegades que he viscut més l’essència de la música, amb un virtuosisme desmarcat totalment de qualsevol connotació egocèntrica, ja que no havia de demostrar res. Al programa, una perorata contra el tocar de memòria: no fer-ho va ser per ell una necessitat, però també, crec, un canvi de mentalitat.
ResponEliminaGràcies, jarrett. Per cert, al final no vaig esmentar el teu homònim, que té enregistrats tant els de Bach com els de Shostakovitx. Un altre artistàs!
http://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=aJkbQVWvEG0#t=123s
ResponEliminaAquest és un enllaç per conèixer millor al jarrett d'Amèrica.
Es tracta del documental: "The Art of Improvisation", on a més a més de sentir-lo tocar, també el sentim parlar de com viu la música.
El vaig veure fa força temps, però recordo que en algun moment el baixista i el bateria del seu trio també tocaven el piano, i força bé per cert.
Quan va gravar les "Golbderg" amb el clave va ser tot un esdeveniment; potser era la primera vegada que ho feia un "músic de jazz". Em sembla admirable reunir totes aquestes capacitats. Espero que no tingui ni idea a l'hora de triar un bon vi...