dimecres, 27 de juny del 2012

c'est la vie

Aquests  dies he estat a Paris. Em feia il·lusió canviar els habituals finals de curs, amb exàmens, avaluacions i presses, per un viatget, ja que en tinc el permís. Ara, quan tothom comença vacances, a mi m'espera una època de feina intensa.
La llum de Paris, els seus contrastos de color i el batec imparable la fan una ciutat única, eternament atractiva.


 
Aquest cop, a més, una sorpresa: el 21 de juny, a França és festa grossa. La festa de la música té molta més tradició que no pas aquí: la va instaurar l'aleshores ministre de cultura Jack Lang l'any 1982. Això sumat a l'energia dels francesos  a l'hora  d'organitzar espectacles i de treure el màxim partit del potencial humà i cultural que tenen, dóna una jornada que sona tot el dia; esglésies, patis, parcs, rambles, voreres, avingudes, tots els coins valen. La gent s'hi aboca, el metro va tota la nit i hi ha un bitllet especial, les boulangeries no tanquen.



Els concerts del dia de la música surten anunciats a la premsa d'espectacles i en un suplement d'algun diari. A les escoles de música i conservatoris de cada barri hi ha activitats durant tot el dia
Tot això és possible perquè hi ha una quotidianitat al darrere. Activitats constants, tant espontànies com acadèmiques, i de tots estils. Sense anar més lluny, dos dies després el Luxembourg tenia aquest aspecte

dissabte, 16 de juny del 2012

cadències

Continuem parlant de dos acords: la dominant (V) suposa una tensió que tard o d'hora acaba resolent en la tònica (I) .Entremig poden passar moltes coses, però la base sempre és aquesta: sortim de la tònica, anem cap a la dominant i tornem a la tònica. Un cop més, doncs. coincidim amb les estructures literàries, (plantejament, nus, desenllaç), molt típiques de les obres teatrals
M'agrada molt comparar la manera d'abordar una obra musical amb la manera com un actor prepara el seu personatge. Al seu llibre L'art del piano, que continua sent un referent malgrat que va ser escrit fa més de 50 anys, H. Neuhaus ens remet sovint al seu compatriota  Stanislavski, creador del famós actor's Studio, i al mètode que explica en els seu llibre Un actor se prepara. Val la pena llegir Stanislavski com si fos un llibre d'interpretació musical.
Però tornem al tema: a l'hora d'emprendre l'estudi d'una peça  ens fixem primer en les seves seccions:
I talment com en el llenguatge, en música (parlo sempre de música tonal) hi ha separacions entre frases, punts d’inflexió, o realment finals. És el que anomenem cadències.
Aquesta preciosa paraula que ve de l'italià té moltes accepcions al diccionari, la major part d'elles musicals. En realitat totes fan referència a entonació o ritme.
      Podem dir que la cadència anomenada autèntica equival al punt i a part o bé al punt final; qualsevol persona, només fixant-s'hi una mica,  pot identificar-la. I si no és així es pot entendre de manera contundent en els finals de Beethoven, per exemple l'últim minut  de la famosa Cinquena que pot arribar a repetir-la vegades a bombo i platerets durant 29 compassos:  dominant-tònica, o V-I. 
Aquesta contundència no es dóna tan clarament enmig de les obres. També n’hi ha , i moltes, però òbviament no són tan conclusives; ni tan clares. Tampoc totes  són autèntiques, i gual com tampoc tots els punts són punt i apart: hi ha les comes, els supensius, dos punts...,en música  hi ha les cadències  plagals, trencades, semicadències). Cal buscar-les, i entrenar-se a sentir-les,  a tocar-les i a  identificar-les en el paper; és el primer pas per entendre l’estructura d’una obra, de la mateixa manera que quan llegim un text atentament ho fem per paràgrafs.  A l'audio n'hi ha unes quantes.


divendres, 15 de juny del 2012

dos acords



Fa uns dies parlava del cercle de quintes i l'organització de la música tonal. Seguint el mateix fil em centraré en els dos acords principals, l'I (tònica) i el V (dominant); són tan importants que per si sols poden constituir estructures força extenses. De fet moltes obres escrites per als principiants de piano, des d'estudis  fins a reculls de cançons populars,  estan compostes només amb aquests dos acords. Sentir-los i identificar-los pot fer pràcticament innecessària la partitura, ja que es pot intuir ràpidament sense haver de llegir-la nota per nota, o es pot fer servir de model i variar, inventant exercicis o melodies similars. Una altra pràctica interessant és buscar els acords en cançons populars o modernes; n'hi ha moltíssimes que es poden acompanyar amb només aquests dos acords, com fèiem ja amb la guitarra a l'època del kumbaià.  Es pot fer servir la roda per practicar per quintes o terceres.

Un tipus de cançons bastides generalment sobre dos acords són els cànons: melodies en què els cantaires van entrant successivament. Perquè tot quadri verticalment (harmònicament) cal que l'harmonia implícita en la melodia canvïi d'una forma regular. Per exemple, el famós Frère Jacques  va alternant els dos acords de tònica i dominant I-V| I- I.

Un exemple una mica més complicat, i preciós, és El gat de Haydn.

                                 Sóc la joguina de l'hereu/ que amb melosa i donça veu/saludo bo i fent meu marrameu
                                                 (el text original és de Goethe, Hexeneinmaleins )


 Aquí la seqüència és per compassos : I|V|I... , però a mesura que van entrant les veus l'I es va enriquint:


                                         I         V         I       V           VI   V       ds 6+      V


La tradició ha arribat fins al segle XX . En podem sentin un de Schönberg, el pare del dodecafonisme, on la melodia és molt més rica i  l'harmonia queda totalment difusa: Wenn der Schwer... (Si la pena...)




dimecres, 13 de juny del 2012

partitures




Els textos musicals són les partitures. Algunes, tan boniques de veure com d’escoltar. Altres, cal fer-les sonar; fins i tot n'hi ha que seria millor penjar-les a la paret. En qualsevol cas, la música no és la partitura, que només ajuda  a fer-la reviure més fàcilment.
 Els nens aprenen a parlar escoltant i fins que no tenen organitzat tot el llenguatge no comencen a escriure. Relacionar uns signes escrits amb uns sons esdevé així un procés natural. Aquest procés ha estat molt estudiat i ha canviat al llarg dels temps, però en qualsevol cas  els nens quan aprenen a llegir i escriure ja parlen i pensen, el llenguatge ja és interioritzat.
La música funciona exactament igual: primer sona, i, si de cas, després s’escriu o es llegeix. Quan un nen vol començar a tocar un intrument, posar-li un paper al davant pot ser un impediment . També hi ha moltes maneres de conduir aquest procés, sens dubte necessari però no sempre imprescindible:  hi ha molta gent que fa música sense haver escrit ni llegit mai una sola nota.
La  música es pot cantar, tocar d'oïda, improvisar,  interpretar, i  llegir,  però de cap manera podem reduir el fet d’estudiar música a llegir les partitures amb la màxima exactitud. Com en tot, val la pena trobar l'equilibri, gaudir de cada una de les possibilitats que tenim i no menystenir-ne cap.

dilluns, 4 de juny del 2012

divendres, 1 de juny del 2012

avorriment

Molta gent diu que la música clàssica és avorrida. evidentment no puc estar-hi d'acord, ja que n'he gaudit com amb cap altra cosa tant escoltant-ne com fent-ne.  És cert que de  vegades et porta a un estat quasi hipnòtic, similar al que pot produir la pràctica de la meditació o la ingesta d'un parell de cervesetes. O somnolència, en el sentit de tranquil·litat: una obra tan univeralment aclamada com les Variacions Goldberg va ser composta per curar l'insomni d'un noble, diuen.
Buscant al diccionari he tingut una bona sorpresa: l'origen del mot és ABHORRERE, 'prendre en horror', 'odiar'. Coromines, al seu Diccionari etimològic , una obra que demostra com pot ser d'amena l'erudició, explica que  l'accepció relacionada amb el tedi és molt posterior.
Així doncs, tedi va lligat a odi! Ara entenc per què quan m'avorreixo escoltant música (cosa que no permeto que passi si ho puc evitar) no m'adormo, més aviat al contrari, m'agafen ganes de moure'm i de fer altres coses, em sento incòmoda, engabiada en l'obligació d'escoltar  durant un temps indefinit allò que no m'interessa.
Sembla que no sóc l'única, i així podem explicar les epidèmies de refredats, atacs de tos i els conseqüents papers de caramels que acompanyen determinats concerts. Altres, més educats, miren discretament els missateges del mòbil o comencen a examinar els detalls arquitectònics de la sala i les indumentàries dels veïns i veïnes. Sense arribar a justificar l'actitud poc respectuosa dels refredats crònics i recalcitrants, estic convençuda que la rigidesa que impera en els rituals dels concerts, des del vestuari fins als protocols d'aplaudiments i reverències, i la gran distància que hi ha entre els intèrprets i el públic no ajuda a crear l'ambient de gaudir conjuntament de la música que seria desitjable. El silenci, present abans, durant i després de la música, no pot ser una imposició sinó una conseqüència; i el fet musical, una complicitat entre dues accions: tocar i escoltar.