leite mich...

Es veu que l'home  (Bach) deia que cantar és com resar dos cops. Les seves cantates estan escrites pensant en la litúrgia i és així com s'interpreten en els mitsingen (que vol dir compartir el cantar). L'església evangelista de parla alemanya és el marc natural per a aquesta iniciativa. La primera, l'abril de l'any passat, a la qual vaig tenir el gran privilegi de participar, es va fer allà, i aquest any hem repetit amb la cantata 150, la primera que Bach va escriure, als vint-i-pocs anys, diuen.
La meva actual fal·lera analítica no m'impedeix en absolut gaudir de la música, al contrari. És per això que crec en l'anàlisi com a eina pedagògica, clar!
La cantata, que encara sona millor després de degustar els deliciosos pastissos de la  Carola i la Judit, ofereix tota mena de recursos expressius sempre lligats al text però musicalment interessants per ells mateixos: per citar-ne algun, el tema cromàtic del lament al principi o la direcció ascendent i constant cap a la veritat del  Leite mich (guia'm)

La xacona final presenta un ostinato que va pujant per terceres fins a assolir el punt culminant;

allà l'orquestra queda sola i el cor torna a entrar amb tota la força en el to inicial (si menor, com la missa...) fins a arribar a un final  que no per casualitat subratlla la paraula streiten (lluitar):

Lluita serena, equilibrada, barroca, però lluita tanmateix!
El plaer d'escoltar-ho només és comparable al de cantar-ho.