música callada

A l'escenari, moltes dualitats: dos pianos de cua, el Chassaigne de Mompou i l'Steinway de rigor; dos personatges vestits de blanc, un home que toca els pianos i una dona que recita; dues arts que s'entrellacen, la música i la poesia. Concert? Recital poètic? Les dues coses, i cap de les dues en el sentit estricte. Com deia fa  poc per la ràdio el mateix protagonista, el gran Josep Colom, les paraules insertades en la música poden distreure. Però també poden subratllar la música i donar-li més força.
L'obra de Mompou és la més introvertida de les que va escriure, i ni ell mateix creia gaire en que fos apta per ser interpretada en públic, i menys sencera. La influència de la poesia de San Juan de la Cruz òbviament no es limita a la cita textual que dóna nom a l'obra: "la música callada, la soledad sonora"; els poemes que vam sentir són també música i s'hi adapten d'una manera gens forçada.

                                                    A las aves ligeras,
                                                    leones, ciervos, gamos saltadores,
                                                    montes, valles, riberas,
                                                    aguas, aires, ardores
                                                    y miedos de las noches veladores:  

El joc escènic sí que per mi va resultar superflu, ja que tant la música com la poesia són prou explícites no necessiten coreografies. De tota manera, benvingudes siguin les idees noves i entusiastes si poden contribuir almenys a difondre obres tan fantàstiques.