la silvieta

El diminutiu, invent de la meva filla, és només carinyós, ja que es tracta d'una artista immensa: la cantant empordanesa Sílvia Pérez Cruz, que divendres passat ens va delectar i emocionar un cop més amb la seva música. El marc, el Liceu: un escenari que, com deia el crític, continua imposant malgrat que ja fa temps que, per sort, s'ha obert a tota mena de tendències.  Els problemes tècnics amb els micros van ser solventats ràpidament, i com diu ella, el Liceu va somriure, i amb ell tot el públic :)

A part de la seva vàlua inqüestionable m' interessa l'art d'aquesta cantant pel que té de dúctil i poc convencional. Certament, una veu privilegiada l'acompanya, però l'instrument no és suficient:  hi ha sobretot una voluntat de no quedar-se en un estil concret, de provar diverses coses. Per això vam poder sentir cançons tan intimistes com Pare meu (un text preciós) contrastant amb l'energia reivindicativa de les Corrandes de l'exili, o el ritme frenètic de A gloria  que va fer trontollar el Liceu amb la participació de tot el públic. És evident que té moltes coses a dir, i les diu amb una gran capacitat de comunicació i amb el llenguatge verbal o musical que li va millor.

El risc de fer un recital basat en obres quasi totes pròpies, i algunes d'elles gens fàcils per al públic, és una mostra d'aquest tarannà; però ella mateixa ja va "amenaçar" amb coses noves. Formació sòlida, entusiasme, creativitat i sempre un treball rigorós i decidit. Un exemple vàlid per a tothom.