Aquest cop es tracta d'una sonata de Scarlatti, K27, en si m. L'obra, preciosa, conté elements interessants des d'un punt de vista harmònic: al començament hi ha una cadència andalusa, i també es poden veure i sentir moltes progressions. Serveix també com exemple de com es pot treballar l'audició a classe: analitzar d'oïda o sense tenir tota la partitura a la vista, o comentar les diferents maneres de veure una mateixa obra.
El gran Michelangeli, de molt jove; impagables les seqüències on es mostra com posa el pedal
Passejant pel youtube, un plaer viciós, he trobat també unes partitures que sonen: la pirmera és
del pianista Murray Perahia, que fa una versió molt més reposada. La partitura, en v.o. :
Una tercera versió, encara més lenta, però no per això menys atractiva: Emil Gilels. La versió de la partitura, una edició amb tota mena d'indicacions, no sempre correspon amb el que fa Gilels; tampoc correspon amb el que va escriure Scarlatti. Una mostra més de la llibertat dels intèrprets.
Et felicito per aquesta entrada tan interessant, Albada. Em sembla que la tonalitat de la sonata és Si menor, no Si bemoll.
ResponEliminaContinua publicant sense esperar tant.
Una abraçada.
Sí, si m. Gràcies.
ResponElimina